Bilingüisme polític

Escric aquest post en castellà i en català per tal de que circuli i s’entengui. Si algú s’ofereix a fer-ne la traducció a un altre idioma, l’acceptaré encantat.

Escribo este post en castellano y catalán para que circule y se entienda. Si alguien se ofrece a traducirlo a otro idioma, lo aceptaré encantado.

 

Español

Ya han pasado varios días desde el “ultimátum” del TSJC respecto a la inmersión lingüística. Se han oído voces aplaudiéndolo y celebrando el posible fin de lo que califican como la “politización” del sistema educativo. Y es entonces cuando yo me pregunto si para eliminar esa supuesta “politización” no sería más lógico y práctico empezar por pedir al propio TSJC que rectifique y retire el auto, por estar precisamente este totalmente politizado.

Y es que es obvio para todos (excepto para los que no quieren verlo) que la inmersión lingüística SÍ funciona y SÍ es justa, por mucho que se empeñen algunos en insistir que no.

Soy bilingüe de nacimiento (padre catalán y madre andaluza) y he crecido en un barrio donde de forma muy mayoritaria alguno o ambos padres son nacidos fuera de CAT. En este contexto (que no es poco común, sino bastante típico de muchas zonas) el castellano ha estado y sigue estando totalmente en superioridad desde el punto de vista social, hasta el punto de haber reducido al catalán precisamente a la esfera institucional y, en concreto, al ámbito educativo. No emito ningún juicio de valores. Es totalmente lícito que cada uno utilice en su círculo social o familiar su lengua propia o la que le venga en gana. Yo he optado por usar ambas de forma indistinta. Tengo todo el derecho.

No obstante, los ciudadadanos sólo disponemos de dos vías para el correcto aprendizaje de un idioma: la vía social/familiar y la vía institucional/académica. Cuando una persona se mueve en el contexto que he indicado más arriba, el aprendizaje del catalán por la primera vía es muy complicado, por no decir imposible. Es por este motivo que si desaparece o se minimiza la segunda vía, desaparece toda posible solución.

El objetivo principal de la inmersión lingüística es claro: que al acabar la educación obligatoria TODO el alumnado (excepto los casos obvios de estudiantes recién llegados que no han tenido el tiempo suficiente) sepa expresarse correctamente en LAS DOS lenguas oficiales: español y catalán. En el caso del castellano, se ha demostrado que este objetivo se cumple satisfactoriamente (se han conseguido resultados superiores a otras zonas monolingües).

En el caso del catalán, pese a que se ha demostrado una mejora notable respecto a generaciones anteriores, aún se aprecian muchas deficiencias que sólo el tiempo y una optimización del sistema pueden mejorar. Y es que es preocupante el bajo nivel de catalán de mucha gente. No sé, a lo mejor soy un bicho raro, pero yo me preocuparía si tuviera problemas en hablar correctamente alguna de las dos lenguas. Y te puedo asegurar que NUNCA he tenido problemas con el castellano, pudiéndolo usar con todo el mundo sin problemas (incluso siendo profesor) y de forma correcta. Y es aquí donde entra el objetivo más profundo de la inmersión y el motivo por el cual es calificado positivamente por multitud de organizaciones y estamentos de distinta índole, incluyendo un informe positivo de la UE: su eficacia como herramienta de cohesión (y no de división, como insisten algunos) social.

Sin embargo, en el caso del catalán nos encontramos con una situación totalmente opuesta. Requiere un esfuerzo constante por mi parte. Pero también de las administraciones y entidades públicas, que deben velar, de forma continua y con sobreprotección si es necesario, por la normalidad y la corrección de la que, no olvidemos, es la lengua propia.

Es por eso que esta sentencia no sólo es una marcha atrás sino una puñalada en toda regla a la sociedad, a la cultura y al sentido común. Y, que no nos engañen, todo ello motivado principalmente por cuestiones políticas.

 

Català

Ja han passat alguns dies des de l’“ultimàtum” del TSJC respecte la immersió lingüística. S’han escoltat veus aplaudint-lo i celebrant el possible final del que qualifiquen com la “politització” del sistema educatiu. I és aleshores quan jo em pregunto si per eliminar aquesta suposada “politització” no seria més lògic i pràctic començar per demanar al mateix TSJC que rectifiqui i retiri la interlocutòria, per estar aquesta precisament polititzada.

I és que és obvi per a tothom (excepte per als que no ho volen veure) que la immersió lingüística SÍ funciona i SÍ és justa, per molt que s’entossudeixin en insistir que no.

Sóc bilingüe de naixement (pare català i mare andalusa) i he crescut en un barri on de forma molt majoritària algun o ambdós pares són nascuts fora de CAT. En aquest context (que no es poc comú, sinó més aviat típic de moltes zones) el castellà ha estat, i segueix estant, totalment en superioritat des del punt de vista social, fins el punt d’haver reduït el català a l’esfera institucional i, en concret, a l’àmbit educatiu. No emeto cap judici de valors. És totalment lícit que cadascú empri en el seu cercle social o familiar la seva llengua pròpia o la que vulgui. Jo he optat per fer servir totes dues indistintament. En tinc tot el dret.

Ara bé, els ciutadans només disposem de dues vies per al correcte aprenentatge d’un idioma: la via social/familiar i la via institucional/acadèmica. Quan una persona es mou en el context que he indicat més amunt, l’aprenentatge del català per la primera via és molt complicada, per no dir impossible. És per aquest motiu que si desapareix o es minimitza la segona via, desapareix tota possible solució.

L’objectiu principal de la immersió lingüística és clar: que a l’acabar l’educació obligatòria TOT l’alumnat (excepte els casos obvis d’estudiants nouvinguts que no han tingut el temps suficient) sàpiga expressar-se correctament en LES DUES llengües oficials: espanyol i català. En el cas del castellà, s’ha demostrat que aquest objectiu s’assoleix satisfactòriament (s’aconsegueixen resultats superiors a altres regions monolingües).

En el cas del català, és cert que s’ha demostrat una millora notable respecte a generacions anteriors, però encara amb moltes deficiències que només el temps i una optimització del sistema, dels recursos i dels mètodes poden millorar.  I és que és preocupant el nivell baix de català (ja no parlo de l’escrit, simplement el parlat) de molta gent. No ho sé, potser sóc un rara avis, però jo em preocuparia si tingués problemes en expressar-me correctament en alguna de les dues llengües. I et puc assegurar que MAI no he tingut problemes amb el castellà. L’he pogut emprar amb tothom sense problemes (fins i tot essent professor) i de forma correcta.

Tanmateix, en el cas del català em trobo en una situació totalment oposada. Requereix una atenció constant per part meva. Però també de les administracions i entitats públiques, que han de vetllar, de forma contínua i amb sobreprotecció, si es necessari, per la normalitat i la correcció de la que, no ens n’oblidem, és la llengua pròpia.  I és aquí on entra l’objectiu més profund de la immersió i el motiu pel qual és qualificat positivament per multitud d’organitzacions i estaments de caràcters i origens ben diferents, inclòs un informe positiu de la UE: la seva eficàcia com a eina de cohesió (i no de divisió, com insisteixen alguns) social.

És per això que aquesta sentència no només és una marxa enrere sinó una punyalada en tota regla a la societat, a la cultura i, sobretot, al sentit comú. I, que no ens enganyin, tot això motivat principalment per qüestions polítiques.

Anuncis

13 pensaments sobre “Bilingüisme polític

  1. El teu post molt bo.

    En aquest tema, sobretot fora de Catalunya, hi ha molta desinformació i es barregen molts temes, ja sigui volen com sense voler. Com per exemple que no es vegi la relació entre l’obligació de tothom d’entendre una llengua per poder exercir el dret individual de parlar-la; així que se’ns reconeix el dret a parlar el català però es considera imposició garantir que tothom l’aprèn a l’escola o que tothom pot atendre al ciutadà en català. I no veuen la contradicció.

    Mireu sinó els comentaris de la tira còmica de Manel Fontdevila:

    http://blogs.publico.es/manel/3977/legislar-lenguas/

    Miquel

  2. Deixant de banda la politització de la sentència i de la desinformació de la majoria de les crítiques a la immersió, que crec que ja he deixat ben paleses en el post, potser estaria bé fer una mica d’autocrítica per part nostra i, en concret dels polítics catalans.

    Bàsicament el problema més gran que hi veig és la poca flexibilitat en alguns punts concrets. En concret, a mi els punts que no m’han agradat mai com s’han dut a terme són:

    – La negativa a la tercera hora de castellà. Les assignatures instrumentals (català, castellà, anglès i matemàtiques) haurien de tenir obligatòriament un mínim de 3 hores setmanals (i en el cas de matemàtiques jo n’exigiria fins i tot 4), encara que això impliqui reduir-ne d’altres. Per això quan es va introduir la sisena hora (ara la tornen a treure, per la crisi) em va sorprendre molt que no acceptessin la tercera hora de castellà (i de català, i d’anglès, etc.)

    – La retolació en català, sobretot en el tema botigues. Una cosa és l’obligatorietat (que hi estic d’acord) i una altra molt diferent és que l’incompliment sigui sancionable sense cap mena de flexibilitat (que no hi estic gens d’acord). Alguns diran que una llei sense sanció perd la seva efectivitat (i hi estic d’acord), però a la pràctica el que ha succeeix és que els grans perjudicats són els petits comerços que amb prou feines poden pagar-se un rètol. Estic pensant, per exemple, en les botigues petites de molts barris que tenen el mateix rètol des de fa 20 anys o simplement se n’han fet un a mà tant bonament com han pogut. Obligar-los ara a canviar-se’l sota amenaça de multa ho trobo excessiu

    – L’obligatorietat del nivell C per a totes les places de l’administració pública. Sempre he defensat que, a excepció d’aquelles en què aquest és evidentment necessari (professors de català, socials, etc, administratius…), s’hauria d’exigir únicament el nivell B. Per compensar això, el que es va fer va ser donar el nivell C als alumnes que aproven l’ESO, de tal manera que en un futur ja no serà discriminatiu. Però això ha provocat situacions surrealistes com companys meus amb un català perfecte (tant parlat com escrit) que no li convaliden el nivell C mentre que alumnes que surten de l’ESO sense gairebé ni saber-lo parlar ja el tenen “de sèrie”

    – La llei del cinema. La llei la trobo molt positiva. L’obligatorietat d’una quota mínima de català, també. El fet que aquesta quota sigui del 50% ja no m’agrada tant. I menys en època de crisi

    etc.

  3. Comparteixo una molt bona part del que escrius en aquest post.

    No crec que el tema millori, està polititzat d’una manera molt conscient.

    Es comencen a sentir opinions en el sentit de que “i que importa el que diguin, el que legislin o el que vulguin”; fem la nostra, fem cas només de les nostres lleis.

    En aquest i en d’altres temes relacionats potser arribarà un moment en que la societat civil haurà de fer una passa endavant i sortir al carrer a dir la seva.

    • Gràcies pel comentari.

      Jo crec que cal una mica de tot. Cal tirar pel dret i anar a la nostra, aixó és cert. Però com ja he dit, tot i que la immersió lingüística funciona i és positiva en tots els nivells, no és perfecta (mira’t el comentari #3). El sentit comú ens diu que cal tenir en compte la pluralitat lingüística, cultural, social i econòmica de CAT. I un punt de realisme ens farà veure que no és viable pretendre que el català jugui a la mateixa divisió que el castellà o l’anglès. El context és important.

      • Ui, no! En el moment que renunciem a normalitzar la llengua o en reduïm els objectius, el català estarà condemnat. S’ha d’aspirar a la plena normalització, s’ha de lluitar en tots els fronts i s’ha de defensar metre a metre.

        Les llengües funcionen per massa crítica i fins que el català no tingui la seva, no es podran garantir els drets dels catalanoparlants. I lo millor de tot és que això es pot defensar i aconseguir sense entrar en conflicte amb els drets dels castellanoparlants, de manera que no hi ha excusa possible.

        Miquel

      • Miquel :

        Ui, no! En el moment que renunciem a normalitzar la llengua o en reduïm els objectius, el català estarà condemnat. S’ha d’aspirar a la plena normalització, s’ha de lluitar en tots els fronts i s’ha de defensar metre a metre.

        Les llengües funcionen per massa crítica i fins que el català no tingui la seva, no es podran garantir els drets dels catalanoparlants. I lo millor de tot és que això es pot defensar i aconseguir sense entrar en conflicte amb els drets dels castellanoparlants, de manera que no hi ha excusa possible.

        Miquel

        Amb això no hi estic d’acord. Una cosa és la defensa i una altra és l’atac preventiu. Hi ha qui defensa que els drets individuals estan per sobre dels drets col·lectius. Hi ha que diu que és a la inversa. Jo crec que tots dos SÓN IGUALS i, per tant, cal buscar un equilibri

  4. Retroenllaç: No-nacionalismo y reductio ad Hitlerum | Jordi Bonastre

  5. Retroenllaç: No-nacionalisme i reductio ad Hitlerum | Des de la Mediterrània

  6. What i do not realize is in fact how you’re not really much more neatly-preferred than you
    might be right now. You are very intelligent. You already know
    therefore considerably in relation to this subject, made me personally believe it
    from a lot of various angles. Its like women and men aren’t fascinated
    until it is something to accomplish with Lady gaga! Your own stuffs outstanding.
    Always maintain it up!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s