Trànsit de Venus

Ara mateix, mentre escric aquestes línies, s’està produint un esdeveniment astronòmic relativament poc freqüent: un trànsit de Venus. Això vol dir que el planeta Venus, en la seva òrbita, s’interposa durant unes quantes hores entre el Sol i la Terra. El procés és anàleg a un eclipsi de Sol, en el qual la Lluna s’interposa entre el Sol i la Terra, però amb la diferència que Venus es troba força més lluny i, per tant, el seu diàmetre aparent fa que només es vegi com un petita taca fosca en el disc solar.

La gran pega del trànsit de Venus d’avui és que està succeint precisament ara, quan és de nit a Europa i, per tant, no el podem observar directament. Bé, de fet això no és cert del tot: afortunadament, demà al matí quan surti el Sol el trànsit encara s’estarà produint i en podrem veure la seva fase final, quan el puntet negre ja estigui començant a sortir del disc solar. Això sí, només serà visible durant una poca estona i sempre des de llocs elevats on hi hagi una visió clara de l’horitzó oriental.

Com ja he dit al principi, els trànsits de Venus són esdeveniments relativament poc freqüents. És cert que Venus, en la seva òrbita, es troba en conjunció inferior (en llenguatge planer això vol dir que Venus “avança” la Terra) cada 584 dies. Però els plans orbitals de la Terra i la Lluna formen un angle de 3,4º. Aquest angle pot semblar molt petit, però és suficient com per què Venus passi normalment, vist des de la Terra, per sobre o per sota del Sol. És el mateix motiu pel qual no tenim eclipsis de Sol o de Lluna cada mes (el pla orbital de la Lluna també presenta una certa inclinació respecte el de la Terra).

Els trànsits de Venus es produeixen en cicles d’uns 243 anys, i dins de cada cicle solen produir-se per parelles de 8 anys de diferència i separades per períodes llargs de més de 100 anys. L’any 2004 també hi va haver un trànsit, per la qual cosa amb el d’avui es tanca un dels períodes curts de 8 anys i s’obre un de llarg: el proper trànsit no es produirà fins d’aquí a 105 anys (concretament, l’any 2117). No sé vosaltres, però jo calculo que per aleshores ja estaré ben mort…

Deixant de banda l’interès mediàtic comprensible que tot esdeveniment astronòmic poc freqüent genera, els trànsits de Venus han tingut i encara tenen un gran interès científic. Històricament s’han fet servir per a determinar amb més precisió la distància mitjana entre la Terra i el Sol (la Unitat Astronòmica o ua). En l’actualitat, el principal interès se centra en estudiar de quina manera el trànsit fa disminuir lleugerament la llum que ens arriba del Sol, i com es pot aprofitar aquesta informació per a millorar la detecció de planetes extrasolars a partir de reduccions de la lluminositat d’altres estrelles.

El primer astrònom que va predir un trànsit de Venus sobre el paper va ser Johannes Kepler,  amb el de 1631. Per desgràcia, aquest trànsit no va ser visible a Europa i, per tant, ningú no ho va poder comprovar. Afortunadament aquest era el primer d’un cicle curt de 8 anys, i el 1639 es va tornar a produir un altre trànsit que, aquest cop sí, va ser observat, registrat i estudiat pels anglesos Jeremiah Horrocks i William Crabtree (de fet, van ser els únics que ho van fer, perquè en realitat Kepler es va equivocar lleugerament en els seus càlculs i no va predir aquest trànsit). Horrocks el va fer servir per a acotar la distància Sol-Terra. El resultat que va obtenir (uns 100 milions de km) estava encara força lluny dels 150 milions de km que es coneixen avui dia, però s’apropava més que altres càlculs anteriors.

Els següents trànsits de 1761 i 1769, més d’un segle més tard, van crear molta expectació dins la comunitat científica i es poden considerar com un dels primers exemples de col·laboració científica internacional. Edmund Halley havia proposat, uns quants anys abans, fer servir aquests trànsits per a precisar molt més el càlcul de la distància Sol-Terra. Per aquest motiu es van crear diverses expedicions a diferents parts del món per a realitzar les mesures. Una de les més famoses és la de James Cook a Tahití (en el mateix viatge en què Cook, entre d’altres coses, va descobrir Nova Zelanda). Els resultats van donar força menys precisió de l’esperada degut a que la presència de l’atmosfera de Venus (fet desconegut aleshores) feia difícil precisar quan començava i acabava exactament el trànsit.

Durant els trànsits de 1874 i 1882, i de nou gràcies a diverses expedicions, es va poder precisar molt més la distància Sol-Terra. Però no va ser fins el segle XX, amb l’inici de l’exploració espacial i sense necessitat de cap trànsit, que es va poder arribar a la precisió actual (d’uns 3 metres).

L’últim trànsit, el de 2004, va ser el primer que es poder retransmetre en directe per a tot el món. Aquest trànsit, juntament amb el d’avui, s’utilitzen per a la mesura de patrons de reducció de la llum solar que després es fan servir per a la detecció de planetes extrasolars.

Així doncs, si no voleu perdre l’oportunitat d’observar aquest esdeveniment que no es tornarà a produir fins d’aquí més d’un segle, encara sou a temps d’aixecar-vos demà ben d’hora, ben d’hora… 🙂

Alguns enllaços sobre el trànsit d’avui/demà, amb observacions en directe:

NASA: http://venustransit.nasa.gov/transitofvenus/

UB: https://gaia.am.ub.es/serviastro/www/html/venus2012/live/index.html

Anuncis

Walter Lewin

La Contra de La Vanguardia d’avui està dedicada a Walter Lewin, professor del MIT (Massachusetts Institute of Technology).

Per si no el coneixeu, és aquell professor que s’ha convertit en tota una estrella mediàtica amb les seves classes de Física “especials” (per definir-ho d’alguna manera). Les seves classes es van emetre fins i tot per TV.

Si més d’un cop heu pensat que us agradaria aprendre Física des de zero però us falta motivació, segurament aquest és el vostre professor!

Aquí teniu un vídeo “promocional” de poc més d’un minut perquè us feu una idea de com són les seves classes:

 

Us deixo els enllaços als vídeos dels cursos a YouTube (subtítols en anglès i en espanyol mexicà):

I aquí el portal del MIT a YouTube, per si us interessen altres cursos:

Cicles solars

Últimament no estic gaire xerraire (som de vacances!), així que estic optant per simplement penjar vídeos autoexplicatius.

Aquest que us penjo és una guia ràpida sobre els cicles solars i les erupcions solars, ara que aquests dies se n’han produït algunes de significatives, com aquesta del 9 d’agost.

Resum:

L’activitat solar segueix un patró cíclic d’uns 11 anys de durada (com a mínim això és cert des del 1755, que es la data en què es van començar a registrar les taques solars i l’activitat solar en general). Ara mateix ens trobem entrant en el màxim d’activitat del cicle núm 24.

Les erupcions solars es classifiquen en les classes A, B, C, M i X, segons la intensitat del seu màxim i en escala logarítmica (el que vol dir que les de classe B són 10 vegades més intenses que les de classe A, les de C 10 vegades les de B, etc.). Dins de cada classe també hi ha subdivisions numerades de l’1 al 9 (a excepció de la classe X, que en ser l’última de la llista no té límit superior). Així, per exemple, una erupció del tipus X20 és 20 vegades més intensa que una X1, 200 més que una M1, 2000 que una C1, etc. L’erupció solar més intensa mai registrada va ser la del novembre de 2003, en què es van saturar els detectors i s’estima que podria haver arribat a ser del tipus X45.

El vídeo dura 3 minuts i està en anglès, però s’entèn força bé. Si no, aquí podeu trobar el mateix vídeo amb subtítols (en anglès també).

 

 

La importància de la insignificança

Aprofitaré el meu primer post per provar com funciona això de penjar vídeos. Si tot ha sortit bé, hauríeu de veure aquest vídeo just sota aquestes línies. Es tracta d’un vídeo publicat pel Museu d’Història Natural Nordamericà que mostra un impressionant viatge virtual des de la Terra fins als límits de l’Univers conegut. A part de l’espectacularitat del vídeo en sí, m’agradaria compartir també una reflexió que se’n deriva: que insignificant és la Terra respecte tot l’Univers, però alhora que especial i important que és per a nosaltres!