Bipartidisme i futbol

Cada cop són més -i criden més fort- les veus que denuncien el barçamadridisme en què s’està convertint La Lliga de futbol. I no els falta raó -com a mínim en afirmar-ho- ja que tot just som a la primera jornada i ja tenim les respectives golejades de tots dos equips. Ara bé, que sigui bo o dolent ja és més discutible i opinable. I d’opinions n’hi ha per a tots els gustos i colors.

Lògicament, a mi com a culer, i a bona part dels seguidors de tots dos equips, segur que ens va bé el tema. Què més podem demanar? Reduir els possibles rivals a un de sol, i a sobre que aquest sigui l’enemic històric. I que te’l trobis fins a 7 vegades en un any! On hem de signar? I com que som majoria, carpeta tancada i a una altra cosa. Però d’aquest progressiu i imparable augment del barçamadridisme i, en conseqüència, dels interminables -i potser estèrils- debats a favor i en contra, se’n poden fer diversos paral·lelismes amb el món no futboler. Algunes molt exagerades i simplistes, ja ho sé.

Comencem per la socioeconòmica. És obvi que el futbol actual es mou per diners. Doncs, apa, ja ho tenim! Com deia la cançó “Money makes the world go around“. I, no són aquests dos els equips que generen la majoria dels ingressos econòmics? Doncs el sistema és així i s’ha acabat el debat. Això si ets liberal, clar. Perquè també podríem anar-nos a l’altra banda. Aquells que no veuen just aquest repartiment (perquè no ho és) i fan campanya per un repartiment més just basant-se en la premisa, en la que estic d’acord, de que el sistema no és perfecte i, per tant, no és del tot just.

I molts dels que criden ho fan amb tota la raó. Han intentat fer-ho el millor que han pogut i n’hi ha que fins i tot se n’han sortit prou bé amb una bona política de fitxatges i bon planter però s’han vist derrotats pel sistema cruel basat en el winner-takes-all. Però per desgràcia entre els que criden també n’hi ha que no han fet els deures, o els han fet malament, i no han sabut aprofitar les oportunitats que se’ls ha donat. I ara se sumen al cant comú per veure si poden sanejar en part els seus mals. El problema és que tots han de cridar forçosament a l’uníson (en cas contrari, no tindrien prou força) i, inevitablement, ser ficats en el mateix sac i tractats per iguals, en el bo i en el dolent. No sé a vosaltres, però a mi això em sona taaaaaaant al “món real”…

I ara l’analogia política. Què fan els al·ludits? Els dos grans equips autoerigits com a responsables de la grandesa d’aquesta Lliga, per ser els que aglutinen la majoria de seguidors i d’ingressos econòmics? Doncs posar-se d’acord en el que els convé a tots dos: mantenir, i si pot ser augmentar, els privilegis actuals. Tot en favor d’una alternança que, si ve proporciona a curt termini alegries per a un i penes per a l’altre, se’ls demostra com el més convenient a llarg termini. El temps els ha donat la raó. I què passa quan surten veus contràries? No cal que facin res, ja que en tenir la majoria i el poder, podran fer i desfer a la seva manera. Ostres, això també em sona a la vida real, no? Ah sí! És el que anomenem bipartidisme!

Però, en fi, suposo que en el fons tot això són paranoies i teories conspiratòries meves i res d’això que he dit és raonable. Si Barça i Madrid són on són potser és que han fet bé la seva feina, han llaurat un bon planter, han seguit una bona política de fitxatges, han sabut gestionar bé els recursos de què disposaven, econòmics i socials, etc… o no.

És cert que molts encara recordem no fa gaires anys que les lligues tenien emoció jornada rere jornada, ja que en qualsevol moment et podia venir el Tenerife o l’Hèrcules de torn i pispar-te una lliga. Però també és cert que ningú no em traurà aquests últims anys de bon futbol que ens han deixat, tot i haver hagut de pagar el peatge de les tanganes i culebrons de les últimes trobades.

Anuncis

Equip petit o gran?

Aquest vídeo ja fa uns dies que circula i potser faig una mica tard perquè segur que molts ja l’haureu vist. A mi me’l va passar l’Ari el mateix dia, però fins avui no he trobat un forat per compartir-lo i comentar-lo.

Personalment m’ha agradat molt tant des de l’aspecte tècnic i artístic com pel seu contingut. De fet, fins i tot m’ha emocionat. Però sobretot m’ha fet reflexionar, que és l’important. M’agrada que de tant en tant em facin reflexionar. M’ajuda a créixer i avançar, i a matisar i polir els meus punts de vista. En aquest cas, però, no m’ha fet matisar sinó més aviat el contrari: me l’ha reforçat, que també va bé.

I és que sempre he pensat que vivim sota un excés de competivitat. L’objectiu únic és guanyar, ser el primer. No hi ha premi per als segons, i molt menys per als últims. S’ha de ser el millor, i la resta tant se val, és secundari. I és precisament aquesta resta de la que ens n’oblidem gairebé sempre. Ens centrem en un objectiu concret i ens hi obsessionem fins que hi arribem. O fins que algú ho fa abans que nosaltres. Si s’aconsegueix l’objectiu, obtenim la satisfacció. Si no, la decepció. I un cop passa el moment d’eufòria o de plor -i tots dos solen ser efímers-, ens quedem només amb el record d’aquest instant final.

I què passa amb el camí? És que no és important el camí que hem recorregut, el que hem viscut, el que hem sentit, el que hem après? Estem satisfets amb el camí? L’hem gaudit? I què vol dir ser el millor? Ser el millor en una habilitat concreta que ens ha permès ser el primer? Ser qui menys falla o qui més aprofita les errades dels altres? Ser el més competitiu, el guanyador?

Però, deixant de banda l’obvietat que l’important és participar, viure i gaudir, el que també m’interessa i considero important és que ens preguntem si en acabar som millors que nosaltres mateixos quan vam començar el camí. Hem millorat la tècnica, les habilitats, la sabiduria, l’actitud? Hem après? Som més madurs? Som millors persones? En resum, hem crescut?

Perquè si el nostre objectiu únic és guanyar, i fer-ho JA, endavant. Busquem uns rivals fàcils de vèncer i segur que ho aconseguirem. Serem els millors. Però si realment volem avançar, busquem objectius més ambiciosos, pensem en l’impossible. Segurament el camí serà dur. Potser pot arribar a frustrar tant que acabem apretant el botó de STOP per passar-nos a un altre objectiu més assequible. Però segur que n’aprendrem, i molt. Dels fracassos se n’aprèn infinitament més que dels èxits. I ens fa ser més forts i grans. Potser no serem els millors, però sí que serem cada dia millors.

En fi, ja sé que la reflexió no és gaire original, però és el que em ve al cap quan penso en aquest vídeo. Mireu-lo, que val la pena!