Equip petit o gran?

Aquest vídeo ja fa uns dies que circula i potser faig una mica tard perquè segur que molts ja l’haureu vist. A mi me’l va passar l’Ari el mateix dia, però fins avui no he trobat un forat per compartir-lo i comentar-lo.

Personalment m’ha agradat molt tant des de l’aspecte tècnic i artístic com pel seu contingut. De fet, fins i tot m’ha emocionat. Però sobretot m’ha fet reflexionar, que és l’important. M’agrada que de tant en tant em facin reflexionar. M’ajuda a créixer i avançar, i a matisar i polir els meus punts de vista. En aquest cas, però, no m’ha fet matisar sinó més aviat el contrari: me l’ha reforçat, que també va bé.

I és que sempre he pensat que vivim sota un excés de competivitat. L’objectiu únic és guanyar, ser el primer. No hi ha premi per als segons, i molt menys per als últims. S’ha de ser el millor, i la resta tant se val, és secundari. I és precisament aquesta resta de la que ens n’oblidem gairebé sempre. Ens centrem en un objectiu concret i ens hi obsessionem fins que hi arribem. O fins que algú ho fa abans que nosaltres. Si s’aconsegueix l’objectiu, obtenim la satisfacció. Si no, la decepció. I un cop passa el moment d’eufòria o de plor -i tots dos solen ser efímers-, ens quedem només amb el record d’aquest instant final.

I què passa amb el camí? És que no és important el camí que hem recorregut, el que hem viscut, el que hem sentit, el que hem après? Estem satisfets amb el camí? L’hem gaudit? I què vol dir ser el millor? Ser el millor en una habilitat concreta que ens ha permès ser el primer? Ser qui menys falla o qui més aprofita les errades dels altres? Ser el més competitiu, el guanyador?

Però, deixant de banda l’obvietat que l’important és participar, viure i gaudir, el que també m’interessa i considero important és que ens preguntem si en acabar som millors que nosaltres mateixos quan vam començar el camí. Hem millorat la tècnica, les habilitats, la sabiduria, l’actitud? Hem après? Som més madurs? Som millors persones? En resum, hem crescut?

Perquè si el nostre objectiu únic és guanyar, i fer-ho JA, endavant. Busquem uns rivals fàcils de vèncer i segur que ho aconseguirem. Serem els millors. Però si realment volem avançar, busquem objectius més ambiciosos, pensem en l’impossible. Segurament el camí serà dur. Potser pot arribar a frustrar tant que acabem apretant el botó de STOP per passar-nos a un altre objectiu més assequible. Però segur que n’aprendrem, i molt. Dels fracassos se n’aprèn infinitament més que dels èxits. I ens fa ser més forts i grans. Potser no serem els millors, però sí que serem cada dia millors.

En fi, ja sé que la reflexió no és gaire original, però és el que em ve al cap quan penso en aquest vídeo. Mireu-lo, que val la pena!

 

Anuncis