Bilingüisme polític

Escric aquest post en castellà i en català per tal de que circuli i s’entengui. Si algú s’ofereix a fer-ne la traducció a un altre idioma, l’acceptaré encantat.

Escribo este post en castellano y catalán para que circule y se entienda. Si alguien se ofrece a traducirlo a otro idioma, lo aceptaré encantado.

 

Español

Ya han pasado varios días desde el “ultimátum” del TSJC respecto a la inmersión lingüística. Se han oído voces aplaudiéndolo y celebrando el posible fin de lo que califican como la “politización” del sistema educativo. Y es entonces cuando yo me pregunto si para eliminar esa supuesta “politización” no sería más lógico y práctico empezar por pedir al propio TSJC que rectifique y retire el auto, por estar precisamente este totalmente politizado.

Y es que es obvio para todos (excepto para los que no quieren verlo) que la inmersión lingüística SÍ funciona y SÍ es justa, por mucho que se empeñen algunos en insistir que no.

Soy bilingüe de nacimiento (padre catalán y madre andaluza) y he crecido en un barrio donde de forma muy mayoritaria alguno o ambos padres son nacidos fuera de CAT. En este contexto (que no es poco común, sino bastante típico de muchas zonas) el castellano ha estado y sigue estando totalmente en superioridad desde el punto de vista social, hasta el punto de haber reducido al catalán precisamente a la esfera institucional y, en concreto, al ámbito educativo. No emito ningún juicio de valores. Es totalmente lícito que cada uno utilice en su círculo social o familiar su lengua propia o la que le venga en gana. Yo he optado por usar ambas de forma indistinta. Tengo todo el derecho.

No obstante, los ciudadadanos sólo disponemos de dos vías para el correcto aprendizaje de un idioma: la vía social/familiar y la vía institucional/académica. Cuando una persona se mueve en el contexto que he indicado más arriba, el aprendizaje del catalán por la primera vía es muy complicado, por no decir imposible. Es por este motivo que si desaparece o se minimiza la segunda vía, desaparece toda posible solución.

El objetivo principal de la inmersión lingüística es claro: que al acabar la educación obligatoria TODO el alumnado (excepto los casos obvios de estudiantes recién llegados que no han tenido el tiempo suficiente) sepa expresarse correctamente en LAS DOS lenguas oficiales: español y catalán. En el caso del castellano, se ha demostrado que este objetivo se cumple satisfactoriamente (se han conseguido resultados superiores a otras zonas monolingües).

En el caso del catalán, pese a que se ha demostrado una mejora notable respecto a generaciones anteriores, aún se aprecian muchas deficiencias que sólo el tiempo y una optimización del sistema pueden mejorar. Y es que es preocupante el bajo nivel de catalán de mucha gente. No sé, a lo mejor soy un bicho raro, pero yo me preocuparía si tuviera problemas en hablar correctamente alguna de las dos lenguas. Y te puedo asegurar que NUNCA he tenido problemas con el castellano, pudiéndolo usar con todo el mundo sin problemas (incluso siendo profesor) y de forma correcta. Y es aquí donde entra el objetivo más profundo de la inmersión y el motivo por el cual es calificado positivamente por multitud de organizaciones y estamentos de distinta índole, incluyendo un informe positivo de la UE: su eficacia como herramienta de cohesión (y no de división, como insisten algunos) social.

Sin embargo, en el caso del catalán nos encontramos con una situación totalmente opuesta. Requiere un esfuerzo constante por mi parte. Pero también de las administraciones y entidades públicas, que deben velar, de forma continua y con sobreprotección si es necesario, por la normalidad y la corrección de la que, no olvidemos, es la lengua propia.

Es por eso que esta sentencia no sólo es una marcha atrás sino una puñalada en toda regla a la sociedad, a la cultura y al sentido común. Y, que no nos engañen, todo ello motivado principalmente por cuestiones políticas.

 

Català

Ja han passat alguns dies des de l’“ultimàtum” del TSJC respecte la immersió lingüística. S’han escoltat veus aplaudint-lo i celebrant el possible final del que qualifiquen com la “politització” del sistema educatiu. I és aleshores quan jo em pregunto si per eliminar aquesta suposada “politització” no seria més lògic i pràctic començar per demanar al mateix TSJC que rectifiqui i retiri la interlocutòria, per estar aquesta precisament polititzada.

I és que és obvi per a tothom (excepte per als que no ho volen veure) que la immersió lingüística SÍ funciona i SÍ és justa, per molt que s’entossudeixin en insistir que no.

Sóc bilingüe de naixement (pare català i mare andalusa) i he crescut en un barri on de forma molt majoritària algun o ambdós pares són nascuts fora de CAT. En aquest context (que no es poc comú, sinó més aviat típic de moltes zones) el castellà ha estat, i segueix estant, totalment en superioritat des del punt de vista social, fins el punt d’haver reduït el català a l’esfera institucional i, en concret, a l’àmbit educatiu. No emeto cap judici de valors. És totalment lícit que cadascú empri en el seu cercle social o familiar la seva llengua pròpia o la que vulgui. Jo he optat per fer servir totes dues indistintament. En tinc tot el dret.

Ara bé, els ciutadans només disposem de dues vies per al correcte aprenentatge d’un idioma: la via social/familiar i la via institucional/acadèmica. Quan una persona es mou en el context que he indicat més amunt, l’aprenentatge del català per la primera via és molt complicada, per no dir impossible. És per aquest motiu que si desapareix o es minimitza la segona via, desapareix tota possible solució.

L’objectiu principal de la immersió lingüística és clar: que a l’acabar l’educació obligatòria TOT l’alumnat (excepte els casos obvis d’estudiants nouvinguts que no han tingut el temps suficient) sàpiga expressar-se correctament en LES DUES llengües oficials: espanyol i català. En el cas del castellà, s’ha demostrat que aquest objectiu s’assoleix satisfactòriament (s’aconsegueixen resultats superiors a altres regions monolingües).

En el cas del català, és cert que s’ha demostrat una millora notable respecte a generacions anteriors, però encara amb moltes deficiències que només el temps i una optimització del sistema, dels recursos i dels mètodes poden millorar.  I és que és preocupant el nivell baix de català (ja no parlo de l’escrit, simplement el parlat) de molta gent. No ho sé, potser sóc un rara avis, però jo em preocuparia si tingués problemes en expressar-me correctament en alguna de les dues llengües. I et puc assegurar que MAI no he tingut problemes amb el castellà. L’he pogut emprar amb tothom sense problemes (fins i tot essent professor) i de forma correcta.

Tanmateix, en el cas del català em trobo en una situació totalment oposada. Requereix una atenció constant per part meva. Però també de les administracions i entitats públiques, que han de vetllar, de forma contínua i amb sobreprotecció, si es necessari, per la normalitat i la correcció de la que, no ens n’oblidem, és la llengua pròpia.  I és aquí on entra l’objectiu més profund de la immersió i el motiu pel qual és qualificat positivament per multitud d’organitzacions i estaments de caràcters i origens ben diferents, inclòs un informe positiu de la UE: la seva eficàcia com a eina de cohesió (i no de divisió, com insisteixen alguns) social.

És per això que aquesta sentència no només és una marxa enrere sinó una punyalada en tota regla a la societat, a la cultura i, sobretot, al sentit comú. I, que no ens enganyin, tot això motivat principalment per qüestions polítiques.

Bipartidisme i futbol

Cada cop són més -i criden més fort- les veus que denuncien el barçamadridisme en què s’està convertint La Lliga de futbol. I no els falta raó -com a mínim en afirmar-ho- ja que tot just som a la primera jornada i ja tenim les respectives golejades de tots dos equips. Ara bé, que sigui bo o dolent ja és més discutible i opinable. I d’opinions n’hi ha per a tots els gustos i colors.

Lògicament, a mi com a culer, i a bona part dels seguidors de tots dos equips, segur que ens va bé el tema. Què més podem demanar? Reduir els possibles rivals a un de sol, i a sobre que aquest sigui l’enemic històric. I que te’l trobis fins a 7 vegades en un any! On hem de signar? I com que som majoria, carpeta tancada i a una altra cosa. Però d’aquest progressiu i imparable augment del barçamadridisme i, en conseqüència, dels interminables -i potser estèrils- debats a favor i en contra, se’n poden fer diversos paral·lelismes amb el món no futboler. Algunes molt exagerades i simplistes, ja ho sé.

Comencem per la socioeconòmica. És obvi que el futbol actual es mou per diners. Doncs, apa, ja ho tenim! Com deia la cançó “Money makes the world go around“. I, no són aquests dos els equips que generen la majoria dels ingressos econòmics? Doncs el sistema és així i s’ha acabat el debat. Això si ets liberal, clar. Perquè també podríem anar-nos a l’altra banda. Aquells que no veuen just aquest repartiment (perquè no ho és) i fan campanya per un repartiment més just basant-se en la premisa, en la que estic d’acord, de que el sistema no és perfecte i, per tant, no és del tot just.

I molts dels que criden ho fan amb tota la raó. Han intentat fer-ho el millor que han pogut i n’hi ha que fins i tot se n’han sortit prou bé amb una bona política de fitxatges i bon planter però s’han vist derrotats pel sistema cruel basat en el winner-takes-all. Però per desgràcia entre els que criden també n’hi ha que no han fet els deures, o els han fet malament, i no han sabut aprofitar les oportunitats que se’ls ha donat. I ara se sumen al cant comú per veure si poden sanejar en part els seus mals. El problema és que tots han de cridar forçosament a l’uníson (en cas contrari, no tindrien prou força) i, inevitablement, ser ficats en el mateix sac i tractats per iguals, en el bo i en el dolent. No sé a vosaltres, però a mi això em sona taaaaaaant al “món real”…

I ara l’analogia política. Què fan els al·ludits? Els dos grans equips autoerigits com a responsables de la grandesa d’aquesta Lliga, per ser els que aglutinen la majoria de seguidors i d’ingressos econòmics? Doncs posar-se d’acord en el que els convé a tots dos: mantenir, i si pot ser augmentar, els privilegis actuals. Tot en favor d’una alternança que, si ve proporciona a curt termini alegries per a un i penes per a l’altre, se’ls demostra com el més convenient a llarg termini. El temps els ha donat la raó. I què passa quan surten veus contràries? No cal que facin res, ja que en tenir la majoria i el poder, podran fer i desfer a la seva manera. Ostres, això també em sona a la vida real, no? Ah sí! És el que anomenem bipartidisme!

Però, en fi, suposo que en el fons tot això són paranoies i teories conspiratòries meves i res d’això que he dit és raonable. Si Barça i Madrid són on són potser és que han fet bé la seva feina, han llaurat un bon planter, han seguit una bona política de fitxatges, han sabut gestionar bé els recursos de què disposaven, econòmics i socials, etc… o no.

És cert que molts encara recordem no fa gaires anys que les lligues tenien emoció jornada rere jornada, ja que en qualsevol moment et podia venir el Tenerife o l’Hèrcules de torn i pispar-te una lliga. Però també és cert que ningú no em traurà aquests últims anys de bon futbol que ens han deixat, tot i haver hagut de pagar el peatge de les tanganes i culebrons de les últimes trobades.

Equip petit o gran?

Aquest vídeo ja fa uns dies que circula i potser faig una mica tard perquè segur que molts ja l’haureu vist. A mi me’l va passar l’Ari el mateix dia, però fins avui no he trobat un forat per compartir-lo i comentar-lo.

Personalment m’ha agradat molt tant des de l’aspecte tècnic i artístic com pel seu contingut. De fet, fins i tot m’ha emocionat. Però sobretot m’ha fet reflexionar, que és l’important. M’agrada que de tant en tant em facin reflexionar. M’ajuda a créixer i avançar, i a matisar i polir els meus punts de vista. En aquest cas, però, no m’ha fet matisar sinó més aviat el contrari: me l’ha reforçat, que també va bé.

I és que sempre he pensat que vivim sota un excés de competivitat. L’objectiu únic és guanyar, ser el primer. No hi ha premi per als segons, i molt menys per als últims. S’ha de ser el millor, i la resta tant se val, és secundari. I és precisament aquesta resta de la que ens n’oblidem gairebé sempre. Ens centrem en un objectiu concret i ens hi obsessionem fins que hi arribem. O fins que algú ho fa abans que nosaltres. Si s’aconsegueix l’objectiu, obtenim la satisfacció. Si no, la decepció. I un cop passa el moment d’eufòria o de plor -i tots dos solen ser efímers-, ens quedem només amb el record d’aquest instant final.

I què passa amb el camí? És que no és important el camí que hem recorregut, el que hem viscut, el que hem sentit, el que hem après? Estem satisfets amb el camí? L’hem gaudit? I què vol dir ser el millor? Ser el millor en una habilitat concreta que ens ha permès ser el primer? Ser qui menys falla o qui més aprofita les errades dels altres? Ser el més competitiu, el guanyador?

Però, deixant de banda l’obvietat que l’important és participar, viure i gaudir, el que també m’interessa i considero important és que ens preguntem si en acabar som millors que nosaltres mateixos quan vam començar el camí. Hem millorat la tècnica, les habilitats, la sabiduria, l’actitud? Hem après? Som més madurs? Som millors persones? En resum, hem crescut?

Perquè si el nostre objectiu únic és guanyar, i fer-ho JA, endavant. Busquem uns rivals fàcils de vèncer i segur que ho aconseguirem. Serem els millors. Però si realment volem avançar, busquem objectius més ambiciosos, pensem en l’impossible. Segurament el camí serà dur. Potser pot arribar a frustrar tant que acabem apretant el botó de STOP per passar-nos a un altre objectiu més assequible. Però segur que n’aprendrem, i molt. Dels fracassos se n’aprèn infinitament més que dels èxits. I ens fa ser més forts i grans. Potser no serem els millors, però sí que serem cada dia millors.

En fi, ja sé que la reflexió no és gaire original, però és el que em ve al cap quan penso en aquest vídeo. Mireu-lo, que val la pena!

 

La importància de la insignificança

Aprofitaré el meu primer post per provar com funciona això de penjar vídeos. Si tot ha sortit bé, hauríeu de veure aquest vídeo just sota aquestes línies. Es tracta d’un vídeo publicat pel Museu d’Història Natural Nordamericà que mostra un impressionant viatge virtual des de la Terra fins als límits de l’Univers conegut. A part de l’espectacularitat del vídeo en sí, m’agradaria compartir també una reflexió que se’n deriva: que insignificant és la Terra respecte tot l’Univers, però alhora que especial i important que és per a nosaltres!