El final de R.E.M. tal com els coneixem (II)

En aquest article de fa unes setmanes, aprofitant que la banda R.E.M. acabaven d’anunciar la seva dissolució, vaig fer un petit resum de la seva trajectòria musical. No vaig aprofundir gaire i em vaig limitar a distingir tres etapes creatives significativament diferents, sense entrar en explicacions ni de com eren ni de perquè vaig decidir fer aquesta divisió. A continuació intentaré detallar-ho tot una mica més.

Etapa indie (1981-1987)

Com ja vaig dir, els R.E.M. es van donar a conèixer a l’escena underground de l’estat de Georgia, USA i això els va permetre signar amb la discogràfica independent I.R.S. Records. És per això que sempre m’agrada anomenar aquesta etapa com a “etapa indie”. Sóc conscient que els més puristes em diran que aquesta etiqueta potser no és del tot correcta perquè I.R.S., malgrat ser independent, va ser fundada entre d’altres per Miles Copeland, mànager de The Police (i germà del seu bateria, Stewart Copeland). És llavors quan sempre els acabo responent el mateix: “que aixequi el braç qui sigui capaç de traçar una línia que divideixi amb exactitud què es pot definir com a indie i què no!”.

Tornant al tema, amb I.R.S. els R.E.M. van publicar el seu brillant àlbum de debut: Murmur (1983). Aquesta petita joia va ser aclamada gairebé unànimement per la crítica, i encara avui dia cada cop que alguna revista o portal elabora el seu rànquing històric dels millors discos de la història acaba trobant un forat per col·locar-s’hi.

En pocs anys, el quartet va saber forjar-se una reputació creixent i convertir-se en una banda de culte amb els àlbums posteriors Reckoning (1984), Fables of the Reconstruction (1985) i, sobretot, Lifes Rich Pageant (1986), gràcies a molta carretera, suport de ràdios universitàries i alguna aparició en el programa de David Letterman. Malgrat tot, les ràdios més comercials encara se’ls resistien (amb l’excepció, potser, de la cançó “Fall on me”, que va aconseguir cert ressò).

Però el punt d’inflexió va arribar amb la publicació següent, Document (1987), un disc amb una forta vocació comercial i alhora amb molta càrrega política en algunes de les seves lletres. El single “The One I Love” va significar la seva entrada definitiva en el mainstream –que ja havien acariciat amb els singles anteriors- i els grans escenaris. L’èxit relatiu d’aquest cinquè disc, juntament amb la falta d’entesa amb I.R.S. els va obrir les portes de la multinacional Warner, segell amb el que han publicat tots els àlbums següents fins a data d’avui.

Aquí teniu el videoclip de “The One I Love“, un dels singles de Document que els va permetre l’entrada al circuit mainstream.

Cançons clau d’aquesta etapa: “Radio Free Europe”, “(Don’t go back to) Rockville”, “Driver 8”, “Fall on me”, “I Believe”, “It’s the End of the World as we Know it (and I Feel Fine)”, “The One I Love”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify.


Etapa pop (1988-1997)

El salt a la multinacional Warner va permetre als R.E.M. la distribució, promoció i projecció internacional que trobaven a faltar a I.R.S. i també –encara que sembli paradoxal- una gran llibertat creativa. El seu primer treball d’estudi d’aquesta nova etapa, Green (1988) –el sisè en el còmput global-, aconseguia aglutinar comercialitat amb un alt grau d’experimentació, amb l’ús d’instruments poc habituals en el pop com ara un megàfon o una mandolina. Aquest últim instrument jugaria un paper molt destacat un parell d’anys més tard amb la que possiblement sigui la cançó més coneguda de tota la seva carrera: “Losing my Religion”. Es tractava d’un èxit mundial instantani i es va convertir en la targeta de presentació i principal bandera de l’Out of Time (1991), l’àlbum següent, un treball de caràcter tranquil i semiacústic, i que barrejava perfectament elements pop, folk, country i clàssica. Out of Time va ser un èxit comercial, va vendre milions de discos i els va donar tres premis Grammy, dos d’ells gràcies a “Losing my Religion”. Malgrat no ser, des del meu punt de vista, un dels seus millor treballs, sí que és sense discussió un dels més coneguts i més exitosos.

Tot i l’èxit comercial de Out of Time –o potser precisament degut a això- la banda decideix no fer gira i es tanca a preparar el següent àlbum. I és que una de les coses més difícils per a un artista o grup que treu un disc d’èxit internacional és saber-ne fer una continuació digna que superi la prova de la inevitable comparació. Personalment crec que en aquest cas no només ho van aconseguir sinó que ho van superar. Automatic for the People (1992) està considerat per molts –jo inclòs- el millor àlbum de R.E.M. És evident que tots tenim les nostres preferències concretes i subjectives i no tenen perquè coincidir. I fins i tot jo mateix, si ara em pregunteu que respongui ràpid sense pensar quin disc em vindria de gust escoltar o amb quin em sento més identificat, no necessàriament diria aquest. Però si ho pensem de la forma més objectiva i neutra possible acabarem rendits a l’evidència. Automatic for the People és un àlbum gairebé perfecte. Potser un pèl massa suau i gairebé acústic, sobretot comparat amb els de l’època indie de la banda, però val a dir que els arranjaments de corda de John Paul Jones (sí, el de Led Zeppelin) estan molt ben posats i en cap moment sobren. I, a més, conté perles ben conegudes com ara “Everybody Hurts”, “Man on the Moon” o “Drive”.

Aquí teniu el vídeo oficial de “Everybody Hurts“, una cançó preciosa:

Com en el cas de Out of Time, tampoc hi va haver gira després de Automatic for the People. Aquesta decisió, juntament amb el caràcter melancòlic d’aquests dos àlbums i el canvi d’aspecte físic del cantant Michael Stipe, van donar pas a rumors sobre una possible malaltia del mateix. Els rumors es van esvair amb la publicació de Monster (1994), un disc que trencava amb els dos anteriors i apostava per una tornada al rock de garatge dels seus inicis, amb guitarres i distorsions per tot arreu. A més, la banda va decidir, aquest cop sí, embarcar-se en una gira internacional, la primera en 6 anys –i el primer cop que els vaig veure en directe, a Barcelona- i amb el suport de bandes com Sonic Youth o Radiohead.

De la gira de Monster va sorgir un nou treball, New Adventures in HI-FI (1996), un disc a mig camí entre el disc d’estudi i el directe, perquè utilitzava enregistraments de proves que anaven fent durant la gira. Aquest nou treball, el desè en global, va suposar un nou punt d’inflexió i final d’etapa a la banda. I és que durant un concert a Suïssa, el bateria Bill Berry, després de patir un aneurisma cerebral, va decidir que ja en tenia prou i, un cop acabada la gira i publicat el nou disc, es va retirar del món de la música. El que fins aleshores havia estat un quartet sòlid i inamovible es quedava coix d’una cama i topava de cop amb el gran dilema de si plegar definitivament o continuar com a trio. Com tots sabem, finalment van optar per la segona opció.

Cançons clau d’aquesta etapa: “Stand”, “Losing my Religion”, “Shiny Happy People”, “Drive”, “Everybody Hurts”, “Man on the Moon”, “What’s the Frequency, Kenneth?”, “E-Bow the Letter”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify.


Etapa trio (1998-2011)

La marxa de Bill Berry i la posterior decisió de seguir endavant amb la banda deixaven molts interrogants. Com seria la nova etapa? Notarien la seva absència? La resposta del mateix Michael Stipe va ser: “un gos al que li falta una pota continua sent un gos, només cal que aprengui a caminar diferent”. I això és el que van fer els R.E.M., aprendre a caminar amb tres cames. I el primer canvi es produïa durant el procés creatiu. Assajar sense bateria implica un procés totalment diferent, i això es va notar en el resultat final, l’onzè disc de la banda, Up (1998). Aquest nou treball representava un canvi de rumb bastant notable respecte el que havien fet fins ara. Molt allunyat de l’etapa indie dels seus inicis, i alhora també de l’etapa més comercial, sembla que molts no van pair gaire bé aquest nou registre, sobretot venint dels dos treballs anteriors, i això es va notar en la resposta tant de la crítica com del públic, no gaire favorables en cap dels dos casos. Ara bé, els singles que se’n van extreure (“Daysleeper”, “Lotus”, “At my most beautiful”…) demostraven que encara estaven en forma, com a mínim en aquest aspecte. I ho van seguir demostrant poc després amb “The Great Beyond”, una de les millors cançons d’aquesta etapa, dedicada al comediant Andy Kaufman i que es va incloure a la banda sonora de la biopic Man on the Moon (1999).

Després del relatiu fracàs de Up, els R.E.M. van intentar recuperar-se amb Reveal (2001) i ho van aconseguir en part, tot i que més aviat gràcies al algunes cançons que no pas al disc en conjunt. Sembla ser que el trio d’Athens, tot i haver perdut la frescor i creativitat de les dues primeres etapes, havia trobat el seu camí com a banda de singles brillants amb “Imitation of Life”, “All the way to Reno”, “Bad Day” i “Leaving New York”. Però aquesta última cançó va ser molt representativa també del camí sense sortida on s’havien ficat. El disc on estava inclosa, Around the Sun (2005), va tornar a ser un fracàs de crítica i públic. De fet, vist amb posterioritat sembla que no va agradar ni a la mateixa banda, fins el punt de plantejar-se aleshores la seva dissolució.

Aquí teniu el vídeo oficial de “Imitation of Life“, per a mi un dels millors videoclips que s’han fet mai (totes les escenes que es veuen passen en uns únics 20 o 30 segons)

Però suposo que va ser l’orgull de no voler acomiadar-se d’aquella manera el que els va empènyer a continuar endavant. S’havien allunyat massa dels seus orígens i ho volien arreglar. I d’aquí va néixer Accelerate (2008), un disc molt enèrgic que, tot i no encaixar gaire en el concepte de radiofórmula (tret potser de “Supernatural Superserious”), els va permetre reconciliar-se amb els fans de tota la vida i de pas amb ells mateixos. Ara sí podien marxar amb el cap ben alt i dedueixo que és aquí quan van decidir que ja tocava fer-ho. El seu últim treball d’estudi Collapse into Now (2011) –el quinzè en total- els permetia tancar el contracte amb Warner i, de pas, acomiadar-se com volien. Si analitzem atentament aquest últim disc, no costarà gaire trobar-hi autohomenatges i referències a treballs anteriors, que insinuaven que es tractava d’un disc de comiat (el comiat “oficial” l’estan fent amb un recopilatori de 40 cançons que acaben de publicar ara fa unes setmanes i que avarca tota la seva carrera, més un parell de temes nous).

Cançons clau d’aquesta etapa: “Daysleeper”, “Lotus”, “At my Most Beautiful”, “The Great Beyond”, “All the Way to Reno”, “Imitation of Life”, “Bad Day”, “Leaving New York”, “Supernatural Superserious”, “ÜBerlin”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify.

 

Un bon final per a 30 anys ininterromputs de carrera d’èxit, de grans cançons i de grans discos. I tot això havent sabut mantenir en tot moment el respecte de tothom. Gaudim del seu llegat, que aquest sí que és per sempre!

Matemàtica electoral

Aquests dies he col·laborat amb el portal de notícies Intocable Digital amb un article sobre les previsions d’escons a Catalunya per a les properes eleccions (20-M), analitzades des del punt de vista de les matemàtiques i l’estadística, i sempre basant-me en que no hi haurà sorpreses majúscules.

Aquests són els enllaços (està dividit en tres parts degut a la seva longitud):

Per si no us funcionen els enllaços, us transcric l’article a continuació, amb alguna petita modificació que he fet a posteriori. No cal que us digui que qualsevol comentari serà benvingut, perquè segur que m’he deixat coses que no he vist.

Introducció

Les eleccions són a tocar i les inevitables enquestes preelectorals comencen a sortir com bolets. A mesura que s’apropa la data màgica, la freqüència d’aparició va augmentant. I cada publicació nova és aliment per a articulistes, tertulians, blocaires i similars, que fan les seves pròpies interpretacions. La majoria d’anàlisis es solen centrar en quins partits pugen i quins baixen, en quin partit guanyarà les eleccions a Catalunya, si hi haurà o no majoria absoluta al Congrés, etc., i en els escenaris postelectorals que se’n deriven de cadascuna de les possibilitats.

En la majoria de casos les anàlisis es fan sobre els nombres d’escons i no sobre el nombre de vots. Tanmateix, quan es fa una anàlisi d’aquest tipus, cal anar amb molta cura i no precipitar-se. A l’igual que en un partit de futbol un gol a l’últim minut pot portar-te a la glòria o a l’infern i fer-te oblidar tot el que ha succeït durant el partit, també la perversió de la matemàtica del sistema electoral pot jugar males o bones passades i regalar-te o robar-te escons per molt poca diferència de vots. No cal submergir-se gaire en les hemeroteques per trobar-nos uns quants exemples (sense anar més lluny, a les últimes municipals van ser sonats els balls dels últims regidors a Girona -entre CUP i ERC- i a Barcelona -entre CiU i PP-).

En el cas de les eleccions al Congrés dels Diputats, el fet de tenir 52 circumscripcions electorals i que la major part d’elles comptin amb un nombre petit d’escons produeix un efecte ben peculiar en el repartiment final de diputats entre les llistes. En concret, es tracta d’un sistema que en general beneficia als dos partits guanyadors i perjudica el tercer partit de cada circumscripció. En els casos en què el nombre d’escons és baix i el bipartidisme està molt assentat, és a dir, a la majoria de les províncies espanyoles, el resultat pràcticament es pot predir ja molt abans de les eleccions, amb poc marge de moviment. Deixaré de banda, però, l’anàlisi a nivell estatal (que requeriria bastant més espai que el d’aquest article) i em centraré únicament a Catalunya. Faré una anàlisi de cadascuna de les quatre circumscripcions catalanes intentant fer una previsió de possibles resultats electorals.

Lleida

Comencem per Lleida. Es tracta de la circumscripció catalana amb menys diputats (4) i a priori la de més fàcil previsió. Segons el mètode D’Hondt (el sistema que s’utilitza per repartir els escons d’una circumscripció a les eleccions generals), un repartiment de 4 escons sobre unes previsions de 3 partits relativament igualats gairebé sempre donarà un escenari 2-1-1, amb 2 escons per a la llista més votada i 1 escó per a la segona i per a la tercera. L’any 2008 el resultat va ser PSC 2, CiU 1 i PP 1.

Tot i la tendència alcista de PP, que li permet assegurar-se la tercera posició i podria optar al segon lloc, és molt poc probable que arribi a ocupar la primera posició. Per tant, l’única incògnita sembla que serà si CiU es posarà primera i li esgarraparà un dels dos diputats al PSC.

L’entrada d’una quarta llista amb representació, és a dir, un escenari 1-1-1-1, seria possible si aquesta quarta opció (sobre el paper, ERC) no acaba massa lluny percentualment de la primera (PSC o CiU). De totes maneres, tot i que és una situació tècnicament factible, la meva opinió és que és poc probable.

Tarragona

A Tarragona, els diputats a repartir són 6. Això deixa una mica més de marge de possibilitats que a Lleida. L’any 2008, el resultat va ser PSC 4, CiU 1 i PP 1. Aquesta desigualtat en el resultat es deu sobretot al 45% de vots que va aconseguir el PSC (assegurant-li 3 escons), i al fet que la segona i tercera llistes (CiU i PP) es quedessin significativament lluny (això li va assegurar el quart diputat al PSC).

De cara al 20-N, l’escenari més probable seria un 3-2-1 o un 2-2-2, en funció de com de gran sigui la davallada del PSC. Si la davallada és moderada, conservaria 3 escons i la pugna interessant estaria entre CiU i PP per la segona posició, ja que pot implicar passar de 1 a 2 diputats, respectivament. Si la davallada de PSC és molt més gran, l’escenari més probable seria el 2-2-2 i, per tant, l’ordre dels partits seria irrellevant des del punt de vista dels escons. La quarta llista (teòricament ERC) té molt poques opcions de tenir representació en tots dos casos.

Girona

A Girona, com a Tarragona, els diputats a escollir també són 6. La diferència, però, és que ara el joc no està entre tres sinó entre quatre llistes, atès que es tracta de la circumscripció on ERC i PP tenen més i menys presència percentual, respectivament. Ara bé, tot i que a priori pot semblar que la pugna estaria entre aquests dos partits, la cosa no seria així. Els dos escenaris més probables serien un 3-2-1 o un 2-2-1-1. El fet que es produeixi un o l’altre dependrà sobretot de la diferència percentual entre la primera i la quarta llista.

Si considerem que la tercera posició està força assegurada per al PP (cal recordar que a 2008 va estar a només un 1% d’aconseguir-la i les previsions són que millorarà els resultats), la quarta posició aniria, per tant, a ERC, i el seu escó dependria de la magnitud de la davallada de PSC. En cas de produir-se aquesta davallada significativa, es produiria un pugna entre PSC i CiU per la primera posició, però en el fons aquesta lluita només tindria repercussió en el nombre d’escons si ERC es quedés tant enrere que no aconseguís el seu diputat. Si es produís aquest cas, el beneficiat seria aquell que quedés en primera posició, encara que fos per un únic vot de diferència.

Hi hauria un tercer escenari possible, tot i que molt poc probable: l’any 2004 PSC i ERC, que havien quedat primer i tercer, pugnaven per l’últim escó del recompte (el tercer de PSC i el segon d’ERC). La lluita la va guanyar finalment ERC per molts pocs vots, donant un resultat d’empat a tres (2-2-2) entre PSC, CiU i ERC, tot i haver-hi força diferència percentual entre el primer i el tercer. Es podria tornar a repetir l’escenari però ara amb PP en el lloc d’ERC.

Barcelona

Barcelona és, per motius obvis, la circumscripció que més influeix en el resultat final de les eleccions a Catalunya. I, a més, també és la més difícil de pronosticar. S’escolliran un total de 31 escons per Barcelona, és a dir, gairebé el doble que la suma dels escons de Lleida, Tarragona i Girona junts.

En aquest context, és difícil preveure un escenari d’escons exacte, ja que les possibilitats són moltes i les indeterminacions en els resultats de cada partit, també.

  • ICV-EUiA: La majoria de sondejos indiquen que augmentarien lleugerament el resultat respecte el 2008. Tindrien gairebé assegurat el segon diputat (el 2008 es van quedar a només un 0,1% d’aconseguir-lo), però el tercer és força més complicat. El llindar està al voltant del 8% de vots (la xifra exacta dependrà de com estiguin repartits els altres escons)
  • ERC: Un dels dubtes d’aquestes eleccions, juntament amb PSC. A favor seu juguen la imatge de renovació i el fet que surtin en coalició amb altres forces. En contra juguen el record de les crisis internes i el fet que no es presentin amb SI. En principi es trobarien en la mateixa situació que ICV, amb un segon diputat bastant assegurat (amb un 5% ja el tindrien) però tenint molt difícil el tercer (haurien d’arribar al 8%). Es quedarien igual que a 2008 (en van obtenir 2)
  • PP: És el principal beneficiat de la davallada de PSC, juntament amb CiU. Tots els sondejos indiquen que pugen significativament. La qüestió és quant. Si ronden el 20% de vots obtindrien 7 escons (el 2008 van obtenir-ne 6). Si arriben al 25% podrien obtenir-ne 8. Si, a més, la davallada de PSC és molt gran, podrien aconseguir-ne algun més amb pocs vots més, degut al mètode D’Hondt. El sostre tèoric estaria en els 10 escons.
  • CiU: És l’altre gran beneficiat de la davallada de PSC, juntament amb PP. Es trobarien en una situació similar als populars. El fet que quedi més amunt o més avall, dependrà de quants votants rep dels altres dos. La forquilla seria igual que la del PP: entre 7 i 10 escons (a 2008 van obtenir-ne 6)
  • PSC: El gran dubte d’aquestes eleccions. Es dóna per fet que tindrà una davallada significativa, però la gran qüestió que tothom es pregunta és com de gran serà. Si és moderada es quedarien al voltant de 13 o 14 escons (a 2008 van obtenir-ne 16). Si és més gran, podrien reduir-se a 11, en benefici de CiU i/o PP. Per arribar a baixar fins els 10 diputats, hauria de perdre gairebé la meitat dels seus vots. Es pot contemplar aquest com a cas extrem.

Catalunya

Els resultats que he anat deduint són sempre sota la suposició que no hi haurà més sorpreses que les que ja estan incloses en les mateixes forquilles de marge d’error. Evidentment, ningú, ni les mateixes enquestes, no és capaç de precisar resultats futurs exactes ni preveure’n sorpreses o desviacions grans i, per tant, en el fons qualsevol resultat és possible. Però atenent-nos exclusivament a aquesta suposició, els resultats globals a tota Catalunya serien:

Lleida

Tarragona

Girona

Barcelona

TOTAL

PSC

1-2

2-3

2-3

10-14

15-21

CiU

1-2

1-2

2-3

7-10

11-17

PP

1

1-2

1

7-10

10-14

ERC

0-1

2

2-3

ICV

2-3

2-3

Així doncs, segons la taula, una victòria de CiU i/o un empat tècnic a tres com indiquen alguns sondejos és possible, però només en el cas que la davallada de PSC sigui històrica (perdre la meitat dels vots actuals a Barcelona) i que la matemàtica del repartiment d’escons per circumscripcions ajudés a la davallada.

L’altra gran incògnita, la batalla pel segon lloc, sí que sembla estar més oberta, però no hem d’oblidar que el creixement tant de PP com de CiU s’alimentaria de la davallada de PSC i, per tant, és molt probable que o tots dos pugin poc o tots dos pugin molt, però més difícil seria que només un dels dos pugés. Atès que els escons de Lleida, Girona i Tarragona ajuden a CiU (2-3 escons), per tal de que el PP passés al capdavant, necessitaria compensar aquest mateix avantatge a Barcelona.

El final de R.E.M. tal com els coneixem

Sí, el títol és un joc de paraules tan obvi… com inevitable. “It’s the end of the world as we know it…” és part de la lletra i del títol d’una de les cançons més populars de la primera etapa de R.E.M. Aquesta banda d’Athens, Georgia, USA és una de les meves preferides i fa ben poc va anunciar la seva dissolució definitiva després de 30 anys ininterromputs de carrera -d’aquí ve el títol d’aquest post-. I és que és això, 30 anys -que es diu ràpid-, el temps que ha passat des de que el seu primer single “Radio Free Europe” comencés a circular per l’escena independent local fins el setembre passat, data en què van anunciar el seu comiat.

REM a The Simpsons

Aguantar tota una carrera d’èxit tan longeva, amb 15 àlbums d’estudi i els inevitables alts i baixos, i fer-ho havent sabut mantenir bona part de la reputació, l’admiració i el respecte tant de la crítica com del públic, no és una fita a l’abast de qualsevol. I és que estem parlant d’una de les comptadíssimes bandes que han sabut saltar de l’escena indie a la mainstream, i a l’inrevés, sense perdre el contacte amb cap de les dues.

Tampoc és fàcil haver sobreviscut, en el terreny personal, al peatge dels efectes colaterals de l’èxit mediàtic que van tenir durant els anys 90 i l’inevitable oblit posterior. I els R.E.M. se’n van tal com van venir, ben avinguts i sense fer soroll. L’única baixa durant aquests anys va ser la del bateria Bill Berry l’any 1997, quan va decidir retirar-se del món de la música per tenir més temps per a la seva família. Tret d’aquest canvi, la formació s’ha mantingut inalterable des de la seva fundació, amb la veu de Michael Stipe, les guitarres de Peter Buck -una de les meves principals referències i influències com a guitarrista-, i completada amb el baixista, pianista i polinstrumentista Mike Mills.

Moltes de les cançons de R.E.M. podrien incloure’s tranquil·lament alhora, i sense estar fora de lloc, en molts recopilatoris i tracklists de persones provinents de mons musicals ben diferents. Naturalment, de ben segur que cadascú tindrà el seu disc i la seva etapa favorita i aquestes divergiran molt entre uns i altres. Alguns es centraran únicament en una etapa concreta i n’obviaran la resta. Però estic convençut que tothom recorda positivament com a mínim alguna de les cançons d’alguna de les etapes de la banda.

I és que el seu repertori és tan extens i variat que hi ha lloc per a tot. Podríem dividir-lo en tres etapes:

En els propers articles intentaré detallar una a una cadascuna d’aquestes tres etapes. Mentrestant, us recomano que us escolteu les tracklists que us he passat o els enllaços als vídeos que he afegit, i escolliu quina etapa us agrada, us emociona o us sorprèn més.

Bilingüisme polític

Escric aquest post en castellà i en català per tal de que circuli i s’entengui. Si algú s’ofereix a fer-ne la traducció a un altre idioma, l’acceptaré encantat.

Escribo este post en castellano y catalán para que circule y se entienda. Si alguien se ofrece a traducirlo a otro idioma, lo aceptaré encantado.

 

Español

Ya han pasado varios días desde el “ultimátum” del TSJC respecto a la inmersión lingüística. Se han oído voces aplaudiéndolo y celebrando el posible fin de lo que califican como la “politización” del sistema educativo. Y es entonces cuando yo me pregunto si para eliminar esa supuesta “politización” no sería más lógico y práctico empezar por pedir al propio TSJC que rectifique y retire el auto, por estar precisamente este totalmente politizado.

Y es que es obvio para todos (excepto para los que no quieren verlo) que la inmersión lingüística SÍ funciona y SÍ es justa, por mucho que se empeñen algunos en insistir que no.

Soy bilingüe de nacimiento (padre catalán y madre andaluza) y he crecido en un barrio donde de forma muy mayoritaria alguno o ambos padres son nacidos fuera de CAT. En este contexto (que no es poco común, sino bastante típico de muchas zonas) el castellano ha estado y sigue estando totalmente en superioridad desde el punto de vista social, hasta el punto de haber reducido al catalán precisamente a la esfera institucional y, en concreto, al ámbito educativo. No emito ningún juicio de valores. Es totalmente lícito que cada uno utilice en su círculo social o familiar su lengua propia o la que le venga en gana. Yo he optado por usar ambas de forma indistinta. Tengo todo el derecho.

No obstante, los ciudadadanos sólo disponemos de dos vías para el correcto aprendizaje de un idioma: la vía social/familiar y la vía institucional/académica. Cuando una persona se mueve en el contexto que he indicado más arriba, el aprendizaje del catalán por la primera vía es muy complicado, por no decir imposible. Es por este motivo que si desaparece o se minimiza la segunda vía, desaparece toda posible solución.

El objetivo principal de la inmersión lingüística es claro: que al acabar la educación obligatoria TODO el alumnado (excepto los casos obvios de estudiantes recién llegados que no han tenido el tiempo suficiente) sepa expresarse correctamente en LAS DOS lenguas oficiales: español y catalán. En el caso del castellano, se ha demostrado que este objetivo se cumple satisfactoriamente (se han conseguido resultados superiores a otras zonas monolingües).

En el caso del catalán, pese a que se ha demostrado una mejora notable respecto a generaciones anteriores, aún se aprecian muchas deficiencias que sólo el tiempo y una optimización del sistema pueden mejorar. Y es que es preocupante el bajo nivel de catalán de mucha gente. No sé, a lo mejor soy un bicho raro, pero yo me preocuparía si tuviera problemas en hablar correctamente alguna de las dos lenguas. Y te puedo asegurar que NUNCA he tenido problemas con el castellano, pudiéndolo usar con todo el mundo sin problemas (incluso siendo profesor) y de forma correcta. Y es aquí donde entra el objetivo más profundo de la inmersión y el motivo por el cual es calificado positivamente por multitud de organizaciones y estamentos de distinta índole, incluyendo un informe positivo de la UE: su eficacia como herramienta de cohesión (y no de división, como insisten algunos) social.

Sin embargo, en el caso del catalán nos encontramos con una situación totalmente opuesta. Requiere un esfuerzo constante por mi parte. Pero también de las administraciones y entidades públicas, que deben velar, de forma continua y con sobreprotección si es necesario, por la normalidad y la corrección de la que, no olvidemos, es la lengua propia.

Es por eso que esta sentencia no sólo es una marcha atrás sino una puñalada en toda regla a la sociedad, a la cultura y al sentido común. Y, que no nos engañen, todo ello motivado principalmente por cuestiones políticas.

 

Català

Ja han passat alguns dies des de l’“ultimàtum” del TSJC respecte la immersió lingüística. S’han escoltat veus aplaudint-lo i celebrant el possible final del que qualifiquen com la “politització” del sistema educatiu. I és aleshores quan jo em pregunto si per eliminar aquesta suposada “politització” no seria més lògic i pràctic començar per demanar al mateix TSJC que rectifiqui i retiri la interlocutòria, per estar aquesta precisament polititzada.

I és que és obvi per a tothom (excepte per als que no ho volen veure) que la immersió lingüística SÍ funciona i SÍ és justa, per molt que s’entossudeixin en insistir que no.

Sóc bilingüe de naixement (pare català i mare andalusa) i he crescut en un barri on de forma molt majoritària algun o ambdós pares són nascuts fora de CAT. En aquest context (que no es poc comú, sinó més aviat típic de moltes zones) el castellà ha estat, i segueix estant, totalment en superioritat des del punt de vista social, fins el punt d’haver reduït el català a l’esfera institucional i, en concret, a l’àmbit educatiu. No emeto cap judici de valors. És totalment lícit que cadascú empri en el seu cercle social o familiar la seva llengua pròpia o la que vulgui. Jo he optat per fer servir totes dues indistintament. En tinc tot el dret.

Ara bé, els ciutadans només disposem de dues vies per al correcte aprenentatge d’un idioma: la via social/familiar i la via institucional/acadèmica. Quan una persona es mou en el context que he indicat més amunt, l’aprenentatge del català per la primera via és molt complicada, per no dir impossible. És per aquest motiu que si desapareix o es minimitza la segona via, desapareix tota possible solució.

L’objectiu principal de la immersió lingüística és clar: que a l’acabar l’educació obligatòria TOT l’alumnat (excepte els casos obvis d’estudiants nouvinguts que no han tingut el temps suficient) sàpiga expressar-se correctament en LES DUES llengües oficials: espanyol i català. En el cas del castellà, s’ha demostrat que aquest objectiu s’assoleix satisfactòriament (s’aconsegueixen resultats superiors a altres regions monolingües).

En el cas del català, és cert que s’ha demostrat una millora notable respecte a generacions anteriors, però encara amb moltes deficiències que només el temps i una optimització del sistema, dels recursos i dels mètodes poden millorar.  I és que és preocupant el nivell baix de català (ja no parlo de l’escrit, simplement el parlat) de molta gent. No ho sé, potser sóc un rara avis, però jo em preocuparia si tingués problemes en expressar-me correctament en alguna de les dues llengües. I et puc assegurar que MAI no he tingut problemes amb el castellà. L’he pogut emprar amb tothom sense problemes (fins i tot essent professor) i de forma correcta.

Tanmateix, en el cas del català em trobo en una situació totalment oposada. Requereix una atenció constant per part meva. Però també de les administracions i entitats públiques, que han de vetllar, de forma contínua i amb sobreprotecció, si es necessari, per la normalitat i la correcció de la que, no ens n’oblidem, és la llengua pròpia.  I és aquí on entra l’objectiu més profund de la immersió i el motiu pel qual és qualificat positivament per multitud d’organitzacions i estaments de caràcters i origens ben diferents, inclòs un informe positiu de la UE: la seva eficàcia com a eina de cohesió (i no de divisió, com insisteixen alguns) social.

És per això que aquesta sentència no només és una marxa enrere sinó una punyalada en tota regla a la societat, a la cultura i, sobretot, al sentit comú. I, que no ens enganyin, tot això motivat principalment per qüestions polítiques.

Bipartidisme i futbol

Cada cop són més -i criden més fort- les veus que denuncien el barçamadridisme en què s’està convertint La Lliga de futbol. I no els falta raó -com a mínim en afirmar-ho- ja que tot just som a la primera jornada i ja tenim les respectives golejades de tots dos equips. Ara bé, que sigui bo o dolent ja és més discutible i opinable. I d’opinions n’hi ha per a tots els gustos i colors.

Lògicament, a mi com a culer, i a bona part dels seguidors de tots dos equips, segur que ens va bé el tema. Què més podem demanar? Reduir els possibles rivals a un de sol, i a sobre que aquest sigui l’enemic històric. I que te’l trobis fins a 7 vegades en un any! On hem de signar? I com que som majoria, carpeta tancada i a una altra cosa. Però d’aquest progressiu i imparable augment del barçamadridisme i, en conseqüència, dels interminables -i potser estèrils- debats a favor i en contra, se’n poden fer diversos paral·lelismes amb el món no futboler. Algunes molt exagerades i simplistes, ja ho sé.

Comencem per la socioeconòmica. És obvi que el futbol actual es mou per diners. Doncs, apa, ja ho tenim! Com deia la cançó “Money makes the world go around“. I, no són aquests dos els equips que generen la majoria dels ingressos econòmics? Doncs el sistema és així i s’ha acabat el debat. Això si ets liberal, clar. Perquè també podríem anar-nos a l’altra banda. Aquells que no veuen just aquest repartiment (perquè no ho és) i fan campanya per un repartiment més just basant-se en la premisa, en la que estic d’acord, de que el sistema no és perfecte i, per tant, no és del tot just.

I molts dels que criden ho fan amb tota la raó. Han intentat fer-ho el millor que han pogut i n’hi ha que fins i tot se n’han sortit prou bé amb una bona política de fitxatges i bon planter però s’han vist derrotats pel sistema cruel basat en el winner-takes-all. Però per desgràcia entre els que criden també n’hi ha que no han fet els deures, o els han fet malament, i no han sabut aprofitar les oportunitats que se’ls ha donat. I ara se sumen al cant comú per veure si poden sanejar en part els seus mals. El problema és que tots han de cridar forçosament a l’uníson (en cas contrari, no tindrien prou força) i, inevitablement, ser ficats en el mateix sac i tractats per iguals, en el bo i en el dolent. No sé a vosaltres, però a mi això em sona taaaaaaant al “món real”…

I ara l’analogia política. Què fan els al·ludits? Els dos grans equips autoerigits com a responsables de la grandesa d’aquesta Lliga, per ser els que aglutinen la majoria de seguidors i d’ingressos econòmics? Doncs posar-se d’acord en el que els convé a tots dos: mantenir, i si pot ser augmentar, els privilegis actuals. Tot en favor d’una alternança que, si ve proporciona a curt termini alegries per a un i penes per a l’altre, se’ls demostra com el més convenient a llarg termini. El temps els ha donat la raó. I què passa quan surten veus contràries? No cal que facin res, ja que en tenir la majoria i el poder, podran fer i desfer a la seva manera. Ostres, això també em sona a la vida real, no? Ah sí! És el que anomenem bipartidisme!

Però, en fi, suposo que en el fons tot això són paranoies i teories conspiratòries meves i res d’això que he dit és raonable. Si Barça i Madrid són on són potser és que han fet bé la seva feina, han llaurat un bon planter, han seguit una bona política de fitxatges, han sabut gestionar bé els recursos de què disposaven, econòmics i socials, etc… o no.

És cert que molts encara recordem no fa gaires anys que les lligues tenien emoció jornada rere jornada, ja que en qualsevol moment et podia venir el Tenerife o l’Hèrcules de torn i pispar-te una lliga. Però també és cert que ningú no em traurà aquests últims anys de bon futbol que ens han deixat, tot i haver hagut de pagar el peatge de les tanganes i culebrons de les últimes trobades.

Cicles solars

Últimament no estic gaire xerraire (som de vacances!), així que estic optant per simplement penjar vídeos autoexplicatius.

Aquest que us penjo és una guia ràpida sobre els cicles solars i les erupcions solars, ara que aquests dies se n’han produït algunes de significatives, com aquesta del 9 d’agost.

Resum:

L’activitat solar segueix un patró cíclic d’uns 11 anys de durada (com a mínim això és cert des del 1755, que es la data en què es van començar a registrar les taques solars i l’activitat solar en general). Ara mateix ens trobem entrant en el màxim d’activitat del cicle núm 24.

Les erupcions solars es classifiquen en les classes A, B, C, M i X, segons la intensitat del seu màxim i en escala logarítmica (el que vol dir que les de classe B són 10 vegades més intenses que les de classe A, les de C 10 vegades les de B, etc.). Dins de cada classe també hi ha subdivisions numerades de l’1 al 9 (a excepció de la classe X, que en ser l’última de la llista no té límit superior). Així, per exemple, una erupció del tipus X20 és 20 vegades més intensa que una X1, 200 més que una M1, 2000 que una C1, etc. L’erupció solar més intensa mai registrada va ser la del novembre de 2003, en què es van saturar els detectors i s’estima que podria haver arribat a ser del tipus X45.

El vídeo dura 3 minuts i està en anglès, però s’entèn força bé. Si no, aquí podeu trobar el mateix vídeo amb subtítols (en anglès també).