Relativitat

Un parell de bones animacions per entendre els conceptes bàsics de la Teoria Especial de la Relativitat d’Einstein:

Anuncis

A physics joke

Res, que fa uns dies em va arribar aquest acudit a través del Google Reader i em va fer molta gràcia. Us el transcric tal qual, sense traduir:

Newton, Pascal, and Einstein are playing hide-and-go-seek in heaven.

Einstein closes his eyes and starts counting.

Pascal goes and hides behind a cloud.

Newton stays where he is, and draws a 1m x 1m square on the floor around him.

Einstein finishes counting and then turns around.

– “Ah ha, Newton! I found you!”

– “No you haven’t. You’ve found one Newton over 1m2… You found Pascal.”

Equip petit o gran?

Aquest vídeo ja fa uns dies que circula i potser faig una mica tard perquè segur que molts ja l’haureu vist. A mi me’l va passar l’Ari el mateix dia, però fins avui no he trobat un forat per compartir-lo i comentar-lo.

Personalment m’ha agradat molt tant des de l’aspecte tècnic i artístic com pel seu contingut. De fet, fins i tot m’ha emocionat. Però sobretot m’ha fet reflexionar, que és l’important. M’agrada que de tant en tant em facin reflexionar. M’ajuda a créixer i avançar, i a matisar i polir els meus punts de vista. En aquest cas, però, no m’ha fet matisar sinó més aviat el contrari: me l’ha reforçat, que també va bé.

I és que sempre he pensat que vivim sota un excés de competivitat. L’objectiu únic és guanyar, ser el primer. No hi ha premi per als segons, i molt menys per als últims. S’ha de ser el millor, i la resta tant se val, és secundari. I és precisament aquesta resta de la que ens n’oblidem gairebé sempre. Ens centrem en un objectiu concret i ens hi obsessionem fins que hi arribem. O fins que algú ho fa abans que nosaltres. Si s’aconsegueix l’objectiu, obtenim la satisfacció. Si no, la decepció. I un cop passa el moment d’eufòria o de plor -i tots dos solen ser efímers-, ens quedem només amb el record d’aquest instant final.

I què passa amb el camí? És que no és important el camí que hem recorregut, el que hem viscut, el que hem sentit, el que hem après? Estem satisfets amb el camí? L’hem gaudit? I què vol dir ser el millor? Ser el millor en una habilitat concreta que ens ha permès ser el primer? Ser qui menys falla o qui més aprofita les errades dels altres? Ser el més competitiu, el guanyador?

Però, deixant de banda l’obvietat que l’important és participar, viure i gaudir, el que també m’interessa i considero important és que ens preguntem si en acabar som millors que nosaltres mateixos quan vam començar el camí. Hem millorat la tècnica, les habilitats, la sabiduria, l’actitud? Hem après? Som més madurs? Som millors persones? En resum, hem crescut?

Perquè si el nostre objectiu únic és guanyar, i fer-ho JA, endavant. Busquem uns rivals fàcils de vèncer i segur que ho aconseguirem. Serem els millors. Però si realment volem avançar, busquem objectius més ambiciosos, pensem en l’impossible. Segurament el camí serà dur. Potser pot arribar a frustrar tant que acabem apretant el botó de STOP per passar-nos a un altre objectiu més assequible. Però segur que n’aprendrem, i molt. Dels fracassos se n’aprèn infinitament més que dels èxits. I ens fa ser més forts i grans. Potser no serem els millors, però sí que serem cada dia millors.

En fi, ja sé que la reflexió no és gaire original, però és el que em ve al cap quan penso en aquest vídeo. Mireu-lo, que val la pena!

 

Stone Cold Crazy

Imagineu-vos que anem un dia pel carrer i preguntem a gent a l’atzar amb cara d’agradar-li la música quina va ser la primera cançó Thrash Metal de la història. Segurament, a la majoria amb qui parlem, el primer (i probablement l’únic) grup que li vindrà al cap serà Metallica. Si tenim una mica de sort podríem trobar algun aficionat del gènere i et respondrà alguna cançó d’algun dels anomenats “Big Four” del Thrash Metal (Metallica, Anthrax, Megadeth o Slayer). Potser fins i tot encara s’alineen els astres i ens trobem alguna resposta de més nivell com ara de grups com Judas Priest, que van saber evolucionar des del Hard Rock fins el Heavy Metal.

Però si us dic ara la resposta, segur que no us l’hauríeu esperat mai. Ni pel grup, ni per l’any. La primera cançó oficialment catalogada com a Thrash Metal és “Stone Cold Crazy” de Queen, de l’àlbum Sheer Heart Attack (de l’any 1974!). Era l’era inicial i més creativa de la banda, que arribaria al seu zènit tot just un any després amb l’obra mestra A Night at the Opera (1975), que inclou la sublim “Bohemian Raphsody“. Aquesta primera etapa, que podríem anomenar-la (amb reserves) com de “rock progressiu”, es caracteritzava per àlbums complexos, semitemàtics, amb temes molt elaborats tant a nivell compositiu com de producció.

La història a partir d’aquí és força coneguda per tothom. Menyspreats per bona part de la crítica però adorats per les masses (O qui no ha cantat cançons tan populars com “We Will Rock You“, “We are the Champions“, “Another One Bites the Dust“, “Under pressure“, “I want to Break Free“, “I want it all“, “The Show Must Go On“, etc.?)

Però oblidem-nos per avui de l’etapa més popular i disfruteu d’aquest “Stone Cold Crazy”, el primer tema Thrash Metal de la història. I en directe!

 

 

Per cert, 17 anys més tard, els mateixos Metallica la van versionar.

No surprises

Si un dia fes un rànking particular de les meves cançons preferides, segurament “No surprises” de Radiohead estaria entre les primeres. De fet, l’àlbum sencer, OK Computer (1998), també estaria dels primers en un rànking de discos.

Probablement molts dels puristes de Radiohead em diran que no és la seva millor peça, però és que jo no em canso mai d’escoltar-la. Un cop escoltis les campanetes que t’acompanyen tota la cançó, ja no te la podràs treure del cap. I si a sobre ve acompanyada d’un vídeo inquietant, com és el cas, ja és l’hòstia! Mireu-lo sobretot a partir del 1:40 (per cert, hi ha una mica de “trampa”, en realitat el vídeo es va gravar a doble velocitat)

 

 

Respecte la lletra, una primera llegida superficial ens podria dur a la (jo diria que falsa) conclusió que és una simple cançó sobre sentiments suïcides (“A handshake of carbon monoxide“, “This is my final fit, my final belly-ache“, “Silent“, etc.). Però venint de Thom Yorke, que hem de recordar que és un activista ben actiu (perdoneu-me la redundància), i tenint en compte el caire general de tot el OK Computer, jo diria que és més una cançó protesta sobre la societat actual (“Bring down the government“, “They don’t, they don’t speak for us“). Podríem dir que Thom Yorke ja era un #indignat avançat al seu temps? 😉

La importància de la insignificança

Aprofitaré el meu primer post per provar com funciona això de penjar vídeos. Si tot ha sortit bé, hauríeu de veure aquest vídeo just sota aquestes línies. Es tracta d’un vídeo publicat pel Museu d’Història Natural Nordamericà que mostra un impressionant viatge virtual des de la Terra fins als límits de l’Univers conegut. A part de l’espectacularitat del vídeo en sí, m’agradaria compartir també una reflexió que se’n deriva: que insignificant és la Terra respecte tot l’Univers, però alhora que especial i important que és per a nosaltres!