15M i 11S

15 de maig de 2011 i 11 de setembre de 2012. Prop d’un any i mig separen aquestes dates que personalment considero com dos punts d’inflexió en la vida política i social. Molts hi veuran diferències abismals, d’altres hi veuran moltes similituds. Jo m’incloc entre els que hi veu una mica de totes dues coses. Penso que és absurd buscar un paral·lelisme total perquè són moviments amb orígens i motivacions diferents. Però alhora també considero injust contraposar-los com a moviments oposats i incompatibles, perquè també tenen uns quants punts en comú. Sí, l’un està centrat en l’eix social i l’altre en l’eix més nacional, però és que són precisament els dos eixos en què sempre s’ha mogut la societat catalana i que mai han estat excloents entre ells. Tampoc té gaire sentit comparar-los quantitativament perquè un va ser d’origen estatal i repartit per diferents ciutats, i l’altre ha estat a nivell català i concentrat a Barcelona ciutat.

No he amagat mai (o això crec) la meva simpatia i apropament a tots dos esdeveniments com tampoc m’he amagat mai de distanciar-me d’alguns dels seus aspectes. Per exemple, no comparteixo el caràcter anticapitalista (o en alguns casos, el caràcter antitot) d’una part dels moviments sorgits després del 15-M, com tampoc l’antiespanyolisme visceral d’una part de l’independentisme.

11 setembre 2012

Però per a mi tots dos esdeveniments han estat transversals (sí, aquesta paraula està de moda i potser se n’abusa massa d’ella, però ara mateix és la que veig més adient) i d’espectre ampli (si fos el contrari no haurien estat tan multitudinàries). I això fa que precisament hi hagi comptabilitats i incompatibilitats alhora. I a més aquestes no tenen perquè ser les mateixes per a tothom.

I parlant de transversalitat, és en aquest punt podran sorgir les primeres discrepàncies. Molts asseguraran que les manifestacions del 15-M o la del 11-S, o totes dues, no poden ser definides com a transversals.

En el primer cas, el 15-M, et podran dir que si no ets anticapitalista i no vas a totes les protestes contra les retallades, els desnonaments, els rescats bancaris, etc. és que manifestacions és que en realitat no formes part del 15-M, cosa que veig absurda. Aquí hi hauria responsabilitat compartida entre molts dels que s’han autoproclamat portaveus de les protestes, entre estaments polítics que de forma conscient o inconscient han ajudat a aquesta deriva, i entre mitjans de comunicació que, també de forma conscient o inconscient, no n’han aprofundit prou. I per últim, però no menys important, la ciutadania en general per la seva manca d’esperit crític (o en alguns casos el seu excés).

A títol personal assumeixo la meva petita part de responsabilitat per no haver sabut expressar suficientment la meva preocupació pel desmantellament de l’Estat del Benestar, l’augment de les desigualtats socials, els descontent i el populisme, el col·lapse d’un sistema polític hermètic, opac i allunyat de la població, la impunitat dels casos cada cop més estesos d’incompetència i corrupció, etc. Per denunciar tot això no cal recórrer als tòpics de culpar dels mals del món (o a vegades del contrari, d’idolatrar) a qualsevol paraula acabada en –isme. Però alhora no podem quedar-nos de braços plegats mentre els responsables de torn se’n renten les mans.

Per l’altra banda, altres podrien dir que la manifestació de l’11-S no pot ser considerada transversal perquè ha estat majoritàriament independentista. Doncs precisament crec que l’independentisme per ell mateix és transversal per definició. És la resposta a una pregunta, a si volem que Catalunya sigui un estat propi. N’hi haurà que diran que sí per raons nacionals, culturals, econòmiques, socials, per emprenyament, per pragmatisme, per comoditat, per totes elles, etc. Com també n’hi haurà que diran que no pels mateixos motius o per altres. Personalment les meves motivacions per al sí són alliberar-me d’un aparell estatal homogeneïtzador, espoliador, autoritari i intolerant que ha viscut sempre d’esquenes a una realitat plurinacional i una diversitat cultural, tenir l’oportunitat de crear des de zero un sistema social i polític del segle XXI, i assolir la normalitat cultural i lingüística sense haver de demanar disculpes a algú que viu a centenars de quilòmetres de distància. No tinc cap problema a reconèixer que també tinc motivacions cap al no, tot i que en aquests moments queden clarament en minoria. Però independentment de les motivacions cap al sí o cap al no de cadascú, per a mi el dret a l’autodeterminació i l’acceptació dels seu resultat -sigui quin sigui- és inqüestionable. I no cal que digui qui són els que s’oposen a qualsevol tipus de consulta.

Per a mi el 15-M i el 11-S són dues respostes a una part de les meves inquietuds socials i polítiques. No sóc tan ingenu com per a pensar que són la solució utòpica a tots els problemes. Hi hagi o no hi hagi reforma política i social, hi hagi o no hi hagi independència, seguiré tenint problemes quotidians, seguiré tenint governs intervencionistes, liberals, de dretes, d’esquerres, etc. bons i dolents. Seguiré cohabitant amb el populisme, la xenofòbia, la intolerància, l’egoisme i la falta de respecte. Però també seguiré convivint i confiant en la bondat, humanitat, sentit comú i bona fe de la majoria de gent, i les seves ganes de no renunciar a treballar -amb més o menys encert-, per un futur millor, o com a mínim pel que jo crec que és més just. I aquestes dues dates són exemples d’això.

Què diu el manifest 15-M

Aquest és el manifest del moviment 15-M. Ja sabem que aquest moviment ha evolucionat i derivat, i s’ha estès a moltes altres reivindicacions. I estic convençut que uns quants dels seus detractors (i també dels que s’hi han adherit) ni tan sols l’han llegit.

L’anàlisi de cada part és la meva opinió. És això, una opinió, i puc estar equivocat o no. No pretenc ni adoctrinar ni convèncer. Simplement intento fer una anàlisi en part objectiva i en part, inevitablement, subjectiva.

 

1. ELIMINACIÓN DE LOS PRIVILEGIOS DE LA CLASE POLÍTICA:

  • Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos. Sanciones específicas por dejación de funciones.
  • Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, los años de cotización y el monto de las pensiones. Equiparación del salario de los representantes electos al salario medio español más las dietas necesarias indispensables para el ejercicio de sus funciones.
  • Eliminación de la inmunidad asociada al cargo. Imprescriptibilidad de los delitos de corrupción.
  • Publicación obligatoria del patrimonio de todos los cargos públicos.
  • Reducción de los cargos de libre designación.

No crec que ningú tingui problemes en cap dels primers quatre punts. En tot cas es poden discutir detalls però crec que són unes propostes totalment assumibles per tothom, d’esquerres o de dretes, liberals o no liberals, etc. Respecte l’últim punt, que podria ser més discutible (es podria argumentar que és lícit donar més pes a la confiança que a la aptitud), tampoc hauria de ser cap problema perquè no diu “eliminació” sinó “reducció”.

 

2. CONTRA EL DESEMPLEO:

  • Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%).
  • Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil.
  • Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.
  • Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
  • Restablecimiento del subsidio de 426€ para todos los parados de larga duración.
Aquest apartat pot tenir més reticències respecte alguns sectors de l’espectre polític i social, i probablement sigui més identificat amb propostes de l’esquerra. És cert que n’hi ha d’agosarades, però qui diu que ha de ser fàcil? Potser la més polèmica seria la quarta proposta (estabilitat laboral). No sóc economista i, per tant, no puc opinar amb criteri ni rigor. Però el sentit comú (sí, a vegades en tinc) em diu que la proposta està correctament matisada amb el text “mientras haya beneficios”. Per altra banda, respecte el restabliment del subsidi d’atur, algú podria dir “i com vols reactivar l’ocupació si incentives la desocupació amb un subsidi?”. La meva resposta és que mentre el que es restableixi sigui això (el subsidi mínim) i no la prestació completa, ja em sembla bé.

 

3. DERECHO A LA VIVIENDA:

  • Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler protegido.
  • Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos recursos.
  • Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas.

Aquest tercer apartat també pot ser molt polèmic. Sobretot el primer i l’últim punts. Respecte el primer, a mi personalment la paraula “expropiació” em sembla anar massa lluny (és la meva opinió, eh?). Potser es podria matisar amb l’adjectiu “temporal”. És a dir, una cessió. Respecte l’últim, segur que més d’un es posarà les mans al cap i dirà que això va contra el lliure mercat, etc. Bé, potser m’equivoco però diria que això als USA ja es fa així. I encara més, això no ho va proposar una tal Esperanza Aguirre?

 

4. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

  • Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
  • Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de espera.
  • Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
  • Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria, equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
  • Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.
  • Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible: restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles bici.
  • Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de mediación y tutelaje.

En aquest quart apartat hi ha de tot. Des de propostes que acceptaria tothom, a propostes que es considerarien massa liberals o massa intervencionistes. Bé, segur que hi ha opinions per a tots els gustos, però dins dels matisos i reserves, no són excessivament revolucionàries. I a mi en general (excepte la cinquena) em semblen raonables.

Precisament aquesta cinquena proposta és la que personalment em fa dubtar: la financiació pública de la investigació. El motiu que hi ha escrit (garantir la independència) no el veig clar. Assegurar que una investigació serà independent pel fet de venir de fons públics és molt atrevit i diria que fins i tot fals. El finançament privat en R+D és clau per tal de que un país sigui pioner en aquest sentit. El que caldria és una millor comunicació i cooperació entre sector públic i privat.

 

5. CONTROL DE LAS ENTIDADES BANCARIAS:

  • Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
  • Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala gestión.
  • Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.
  • Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
  • Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala praxis bancaria.

Ara li toca a la Banca. Les tres primeres propostes les signaria tant liberals com intervencionistes. Segur que cadascú hi posaria els seus matisos, clar. Les dues últimes potser sí podrien cridar veus contràries a qualsevol intervenció (“el sistema s’autoregula”). Com ja he dit abans, no sóc economista i prefereixo no donar opinions al respecte sense el rigor necessari. Però, com abans, el sentit comú em diu que no semblen tan mala idea.

 

6. FISCALIDAD:

  • Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias.
  • Eliminación de las SICAV.
  • Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
  • Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.
  • Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones internacionales (tasa Tobin).
Aquest sisè apartat segur que és el més polèmic i amb més càrrega i rerefons ideològics. La idea és simple (qui té més diners, que pagui més) però alhora difícil de consensuar. En general es busca el control efectiu dels excessos i el frau fiscal. Es pot discutir si són propostes viables, o massa revolucionàries, o massa ideològiques, etc. Doncs que es proposin alternatives. Mentrestant, què voleu que us digui? Ara resulta que ens hem de carregar amb retallades a tot arreu per no pujar impostos no tant a les classes benestants sinó més aviat a les d’encara més amunt, les grans fortunes? Si hi ha dubtes en això, no m’estranya que hi hagi indignació.

 

7. LIBERTADES CIUDADANAS Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

  • No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.
  • Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación.
  • Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
  • Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas desde la Unión Europea.
  • Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo.
  • Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del Poder Ejecutivo.
  • Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos.

Per a mi aquest és el cor del moviment, o com a mínim el que a mi m’ha fet mostrar més interès. La desafecció amb el sistema democràtic en general, i amb el sistema polític en particular, està a nivells insostenibles. Entre les propostes hi ha alguns punts més discutibles que d’altres, per exemple sobre la practicitat o no de fer referèndums de tot. Però el fons, l’esència de tot, està en la desidentificació amb la classe política que ens representa.

Per exemple, que aixequi el braç qui sap els noms de tots els membres de la llista electoral a la que va votar. Molts fins i tot no saben ni qui és el candidat de la seva circumscripció. I n’hi ha que ni tan sols saben que no voten directament un president sinó uns representants al Parlament o al Congrés. D’acord, es podria dir que el ciutadà té l’obligació d’informar-se abans de votar. Però la veritat és que, entre les llistes tancades o la poca o nul·la lliberat de vot dels diputats, el sistema no ajuda.

Per no parlar de la llei electoral. En el cas de les eleccions generals, per exemple, és escandalós. Sabíeu que la majoria de províncies petites amb un nombre parell de diputats és pràcticament inútil votar? Sí, sí, ara mateix n’explico el motiu. Penseu, per exemple, en la província de Sòria (2 diputats). Ara us pregunto que feu de “endevins” i repartiu els seus 2 diputats en els partits que creieu que se’ls emportaran. A que tothom haurà fet el mateix, és a dir, 1 pel PP i 1 pel PSOE? I és que és igual el que passi, sempre s’emportaran un cadascun. I llavors jo em pregunto: com se sentirà representat un ciutadà de Sòria que ja sap quins dos diputats aniran al Congrés, que a més resulta que han estat escollits per les direccions dels respectius partits, i que a més resulta que sempre acabaran votant igual que el que digui la cúpula, que no és de Sòria sinó de Madrid. Aquí a Catalunya potser no és tan exagerat, però passa quelcom similar. No seria la primera vegada que diputats voten en contra del que representen.

Mentre no hi hagi: 1. llistes obertes o semiobertes, 2. llibertat de vot dels diputats, i 3. segona volta, poca cosa canviarà.

 

8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR

En aquest punt no val la pena ni comentar. Si no esteu d’acord des del principi, vol dir que parlem en idiomes diferents. En aquest cas, el més probable és que no arribem mai a posar-nos d’acord i no té gaire sentit continuar.

Respecte

Avui fa exactament un mes des del 15-M, el dia en què es va iniciar aquesta espiral que aquest matí ha arribat al seu punt àlgid. I ho ha fet de la pitjor manera, com per desgràcia comença a ser habitual. El que ha passat aquest matí és totalment intolerable i condemnable. I cal fer-ho. No val la excusa de “és que estan utilitzant aquests fets per desprestigiar tot el col·lectiu”. Ja ho sabem que és cert. Però el primer és el primer i la denúncia i condemna dels fets és prioritari. La no-violència és innegociable i està per sobre de qualsevol idea o principi, sigui quin sigui. Si no, no caldrà esperar que algú de fora desprestigiï, ja s’haurà fet des de dins.

Un cop he deixat clara la meva denúncia i condemna, vaig a parlar de què en penso de tot plegat.

Plaça Catalunya, Barcelona

Personalment, he anat seguint amb interès tot el procés fins i tot molt abans de que s’iniciés. He observat, he analitzat, m’he informat, he informat a d’altres, he debatut, m’he sorprès, m’he indignat, també he rigut i he matisat (i en algun cas fins i tot he canviat) algunes postures, tant meves com d’altra gent. Però per sobre de tot, el que més m’ha cridat l’atenció són certs comportaments, per desgràcia molt estesos tant en sectors a favor com en contra.

Per una banda, una excessiva visceralitat en l’atac de les postures contràries. Puc entendre que una persona s’escalfi per la defensa del que considera els seus principis o valors. És totalment comprensible i fins i tot, tenint en compte el context actual de sensació generalitzada de pèrdua de valors, reconforta parcialment. Però el que ja em costa molt més d’entendre és aquest atac sistemàtic a tot allò que fa olor d’enemic. He sentit i vist barbaritats en un sentit i l’altre que prefereixo no citar. He de dir que algunes d’elles no m’han sorprès, tenint en compte d’on provenien, però moltes d’altres sí.

Un altre punt que vull destacar és una manca generalitzada de profunditat, rigor i objectivitat, sobretot en moltes de les crítiques cap als #indignats, però també en les defenses. És igual si de 100 propostes, n’hi ha 99 de constructives. És igual si de 100 moviments, 99 són debatuts i coordinats. És igual si de 100 persones, 99 estan disposades a mantenir un debat raonable. És igual si de 100 opinions, 99 estan en contra de certes actituds intolerables. La generalització està a l’ordre del dia, i sempre, sempre, sempre hi haurà qui acabarà fixant-se en la taronja podrida, l’agafarà com a exemple i l’exprimirà fins que el suc agre hagi arribat a tothom. I després, a buscar-ne una altra, i tornem-hi. Ja se sap que quan dónes repetidament informacions esbiaixades acabes implantant una idea, tot i incompleta, que després és molt difícil d’eradicar.

I llavors aquí sempre m’entra el dubte de si tot això és degut a desconeixement, a desinformació o a intoxicació. Perquè, aquells que encara diuen que és un moviment promogut per l’extrema esquerra i els antisistema s’han informat realment de qui són els impulsors de la manifestació del 15-M? No serveix de res saber que entre les cares visibles de les plataformes impulsores hi ha gent tant diversa com empresaris, advocats, un professor del IE Business School, fins i tot un ex-membre d’un partit de dretes? Tampoc serveix que el manifest inicial es centrés sobretot en la reforma del sistema polític i la denúncia i lluita contra la corrupció?

O aquells altres que es limiten a desqualificar-lo pel simple fet d’estar fet en clau estatal i majoritàriament en espanyol. Han mirat a d’altres ciutats de Catalunya? Quina seria la seva postura si el mateix moviment s’hagués originat a nivell europeu i el missatge inicial fos, per exemple, en anglès?

O els altres que s’autoproclamen abanderats del neoliberalisme (però només en les coses que els interessa, clar) no són capaços de reconèixer que entre les motivacions de les protestes hi ha conceptes com la lluita per aconseguir, entre altres coses, la Neutralitat a la Xarxa?

Si el que es vol és denunciar incoherències i intoleràncies d’alguns, limitem-nos a comentar aquests exemples i no desqualifiquem tot un moviment prenent com exemple una part (els energúmens intolerants i violents) d’una altra part (els que protesten activament), que alhora és part d’un conjunt més gran (els #indignats) i pertanyen a un col·lectiu encara molt més gran, que són tots aquells que simplement estan d’acord en moltes de les tesis de regeneració democràtica i reforma del sistema polític que es proposaven inicialment el 15-M.

Abans d’acabar, però, també m’agradaria enviar un missatge similar a l’altre bàndol, aquells defensors acèrrims de tot el que es consideri la causa i que no es paren ni un segon a preguntar si aquell acte o missatge concret està fora de lloc o no, o si és parcialment criticable. Limitem-nos a defensar el que és defensable, acceptem les crítiques constructives i ignorem, o en qualsevol cas denunciem, les destructives.

Però sigui com sigui, sobretot informem-nos, reflexionem, debatim i respectem, siusplau! Live and let live!