50 anys del debut dels Beatles

Portada de Please Please Me (Parlophone, 1963)

Please Please Me (Parlophone, 1963)

Ahir va fer exactament 50 anys d’una de les dates més importants de la història de la música moderna: el 22 de març de 1963, que és el dia en què va sortir a la venda Please Please Me (Parlophone, 1963), l’àlbum debut de The Beatles.

Segurament no serà el millor disc que s’ha publicat mai. De fet, ni tant sols crec que sigui el millor del quartet de Liverpool. Fins i tot la consideració dels mateixos Beatles com una de les millors bandes de rock és discutible i discutit contínuament (hi ha qui diu que la seva música no es pot considerar rock sinó únicament pop). I és que el concepte “A és millor que B” en el món artístic no deixa de ser totalment subjectiu, i la música no n’és una excepció.

Però, segons el meu parer, si una cosa sí és indiscutible és l’impacte que els Beatles van tenir, tenen i seguiran tenint en la música popular i en la no tan popular. És difícil trobar cap banda, artista o simple oient que no hagi estat influenciat, ni que sigui mínimament, per algun aspecte de la seva música. Des del pop fins a l’indie, passant pel jazz, el reggae o la clàssica, la llista de versions o reinterpretacions que s’han fet del seu catàleg és inesgotable. Per no parlar de la repercussió que han tingut ja molt més enllà de la mateixa música…

Però tot això segurament no hauria estat possible (o com a mínim permeteu-me que ho deixi com a interrogant) si el seu debut no hagués estat l’èxit rotund que va ser. I d’aquí la importància d’aquesta efemèride.

Debut que no era debut

I per si no hi haguessin poques coses discutibles en aquest món, fins i tot l’elecció de la data a “celebrar” segurament no generarà consens. És l’àlbum Please Please Me realment un debut? Doncs per ser precisos, no. De les 14 cançons que s’hi van incloure, quatre ja havien estat publicades pocs mesos abans en els singles “Love Me Do” i “Please Please Me” (i les seves respectives cares B). De fet, va ser l’èxit d’aquests dos singles el que va precipitar la publicació de l’àlbum (i en el cas del segon, el que també li va donar el nom). I precisament aquesta pressa per treure’n profit va fer inviable preparar i assajar cançons noves, motiu pel qual les altres 10 restants que faltaven es van haver de triar d’entre el repertori habitual dels seus concerts. En resum, que de cançons noves en realitat no n’hi havia cap.

Però és que entre aquests “clàssics del Cavern Club” que es van seleccionar per a incloure a l’àlbum hi havia perles de collita pròpia, com “I Saw Her Standing There” o “Misery”, o versions de temes ja coneguts, com ara el “Twist and Shout”, que per primera vegada s’enregistrarien en un estudi i veurien la llum en un disc. I en el cas d’aquesta última cançó, s’acabaria convertint en tota una gravació mítica que superaria en popularitat a la versió anterior dels Isley Brothers (la més coneguda fins aleshores). És per això que considero aquesta data com l’adequada per a “celebrar” l’efemèride.


“Els 585 minuts més productius de la història de la música enregistrada”

Els Beatles disposaven de 4 cançons ja enregistrades, però en faltaven 10 més per poder completar un LP sencer (al Regne Unit era norma habitual que aquests tinguessin 7 cançons per cara). Com ja he dit abans, hi havia pressa, molta pressa. I per acabar-ho d’adobar, la banda ja tenia l’agenda plena de concerts programats. Tot plegat feia que només disposessin d’un únic dia lliure per fer-ho.

Així doncs, l’11 de febrer de 1963 els Beatles, amb el productor George Martin i els enginyers Norman Smith i Richard Langham, entraven als estudis d’Abbey Road, i prop de 10 hores més tard en sortien amb el Please Please Me ja enregistrat (i 11 dies més tard ja estava a la venda!). Tal com va dir Marc Lewisohn: “difícilment trobarem 585 minuts més productius en la història de la música enregistrada”.

Per fer-nos una idea de com podria haver estat, la BBC va emetre fa uns dies, coincidint amb els 50 anys, un programa especial en què artistes britànics actuals van emular la mítica sessió de l’11 de febrer. Des de Stereophonics fins a Paul Carrack, passant per Mick Hucknall (de Simply Red), un a un van anar fer versions de les cançons que es van enregistrar aquell dia, en el mateix ordre i intentant seguir exactament el mateix horari. Val la pena que li feu una ullada al vídeo (brutal el clímax final de Beverley Knight amb el “Twist and Shout”!):


I la resta ja és història…

Des del famós “One, two, three, fawr!” de Paul McCartney a l’inici de “I Saw Her Standing There” fins als crits finals de John Lennon a “Twist and Shout” (Algú va prendre la sàvia decisió de deixar aquesta última cançó per al final de la sessió de gravació, perquè val a dir que en Lennon s’hi va deixar la veu, literalment!), Please Please Me és un àlbum debut molt rodó. Poques bandes poden presumir de signar un debut com aquest. I a més poder-ho fer amb 8 cançons de composició pròpia (fet molt poc habitual aleshores) més 6 versions interpretades amb molta personalitat. I tot això executat de forma molt correcta i alhora passional, cosa que té molt de mèrit si tenim en compte les poques hores que hi van poder dedicar.

Please Please Me va arribar al número 1 a les llistes britàniques en menys de 2 mesos i s’hi va mantenir durant 30 setmanes, sent superat únicament… per ells mateixos! (amb el seu segon disc: With the Beatles). I la resta de la història… ja és ben coneguda.

Degut a la curiosa i emprenyadora mania dels propietaris dels drets dels Beatles de no oferir les seves cançons a cap plataforma de streaming, no us puc donar cap enllaç a Spotify ni similar. Però he trobat aquest vídeo a Youtube on podeu reproduir l’àlbum sencer:

Twitter: @jordibonastre