Ahir va fer exactament 50 anys d’una de les dates més importants de la història de la música moderna: el 22 de març de 1963, que és el dia en què va sortir a la venda Please Please Me (Parlophone, 1963), l’àlbum debut de The Beatles.
Segurament no serà el millor disc que s’ha publicat mai. De fet, ni tant sols crec que sigui el millor del quartet de Liverpool. Fins i tot la consideració dels mateixos Beatles com una de les millors bandes de rock és discutible i discutit contínuament (hi ha qui diu que la seva música no es pot considerar rock sinó únicament pop). I és que el concepte “A és millor que B” en el món artístic no deixa de ser totalment subjectiu, i la música no n’és una excepció.
Però, segons el meu parer, si una cosa sí és indiscutible és l’impacte que els Beatles van tenir, tenen i seguiran tenint en la música popular i en la no tan popular. És difícil trobar cap banda, artista o simple oient que no hagi estat influenciat, ni que sigui mínimament, per algun aspecte de la seva música. Des del pop fins a l’indie, passant pel jazz, el reggae o la clàssica, la llista de versions o reinterpretacions que s’han fet del seu catàleg és inesgotable. Per no parlar de la repercussió que han tingut ja molt més enllà de la mateixa música…
Però tot això segurament no hauria estat possible (o com a mínim permeteu-me que ho deixi com a interrogant) si el seu debut no hagués estat l’èxit rotund que va ser. I d’aquí la importància d’aquesta efemèride.
Debut que no era debut
I per si no hi haguessin poques coses discutibles en aquest món, fins i tot l’elecció de la data a “celebrar” segurament no generarà consens. És l’àlbum Please Please Me realment un debut? Doncs per ser precisos, no. De les 14 cançons que s’hi van incloure, quatre ja havien estat publicades pocs mesos abans en els singles “Love Me Do” i “Please Please Me” (i les seves respectives cares B). De fet, va ser l’èxit d’aquests dos singles el que va precipitar la publicació de l’àlbum (i en el cas del segon, el que també li va donar el nom). I precisament aquesta pressa per treure’n profit va fer inviable preparar i assajar cançons noves, motiu pel qual les altres 10 restants que faltaven es van haver de triar d’entre el repertori habitual dels seus concerts. En resum, que de cançons noves en realitat no n’hi havia cap.
Però és que entre aquests “clàssics del Cavern Club” que es van seleccionar per a incloure a l’àlbum hi havia perles de collita pròpia, com “I Saw Her Standing There” o “Misery”, o versions de temes ja coneguts, com ara el “Twist and Shout”, que per primera vegada s’enregistrarien en un estudi i veurien la llum en un disc. I en el cas d’aquesta última cançó, s’acabaria convertint en tota una gravació mítica que superaria en popularitat a la versió anterior dels Isley Brothers (la més coneguda fins aleshores). És per això que considero aquesta data com l’adequada per a “celebrar” l’efemèride.
“Els 585 minuts més productius de la història de la música enregistrada”
Els Beatles disposaven de 4 cançons ja enregistrades, però en faltaven 10 més per poder completar un LP sencer (al Regne Unit era norma habitual que aquests tinguessin 7 cançons per cara). Com ja he dit abans, hi havia pressa, molta pressa. I per acabar-ho d’adobar, la banda ja tenia l’agenda plena de concerts programats. Tot plegat feia que només disposessin d’un únic dia lliure per fer-ho.
Així doncs, l’11 de febrer de 1963 els Beatles, amb el productor George Martin i els enginyers Norman Smith i Richard Langham, entraven als estudis d’Abbey Road, i prop de 10 hores més tard en sortien amb el Please Please Me ja enregistrat (i 11 dies més tard ja estava a la venda!). Tal com va dir Marc Lewisohn: “difícilment trobarem 585 minuts més productius en la història de la música enregistrada”.
I la resta ja és història…
Des del famós “One, two, three, fawr!” de Paul McCartney a l’inici de “I Saw Her Standing There” fins als crits finals de John Lennon a “Twist and Shout” (Aquesta cançó havia de ser l’última sí o sí perquè en Lennon s’hi va deixar la veu, literalment!), Please Please Me és un àlbum debut molt rodó. Poques bandes poden presumir de signar un debut com aquest. I a més poder-ho fer amb 8 cançons de composició pròpia (fet molt poc habitual aleshores) més 6 versions interpretades amb molta personalitat. I tot això executat de forma molt correcta i alhora passional, cosa que té molt de mèrit si tenim en compte les poques hores que hi van poder dedicar.
Please Please Me va arribar al número 1 a les llistes britàniques en menys de 2 mesos i s’hi va mantenir durant 30 setmanes, sent superat únicament… per ells mateixos! (amb el seu segon disc: With the Beatles). I la resta de la història… ja és ben coneguda.
Ara mateix, mentre escric aquestes línies, s’està produint un esdeveniment astronòmic relativament poc freqüent: un trànsit de Venus. Això vol dir que el planeta Venus, en la seva òrbita, s’interposa durant unes quantes hores entre el Sol i la Terra. El procés és anàleg a un eclipsi de Sol, en el qual la Lluna s’interposa entre el Sol i la Terra, però amb la diferència que Venus es troba força més lluny i, per tant, el seu diàmetre aparent fa que només es vegi com un petita taca fosca en el disc solar.
La gran pega del trànsit de Venus d’avui és que està succeint precisament ara, quan és de nit a Europa i, per tant, no el podem observar directament. Bé, de fet això no és cert del tot: afortunadament, demà al matí quan surti el Sol el trànsit encara s’estarà produint i en podrem veure la seva fase final, quan el puntet negre ja estigui començant a sortir del disc solar. Això sí, només serà visible durant una poca estona i sempre des de llocs elevats on hi hagi una visió clara de l’horitzó oriental.
Com ja he dit al principi, els trànsits de Venus són esdeveniments relativament poc freqüents. És cert que Venus, en la seva òrbita, es troba en conjunció inferior (en llenguatge planer això vol dir que Venus “avança” la Terra) cada 584 dies. Però els plans orbitals dels dos planetes estan inclinats uns 3,4º un respecte l’altre. Aquest angle pot semblar molt petit, però és suficient com per què Venus passi normalment, vist des de la Terra, per sobre o per sota del Sol. És el mateix motiu pel qual no tenim eclipsis de Sol o de Lluna cada mes (el pla orbital de la Lluna també presenta una certa inclinació respecte el de la Terra).
Els trànsits de Venus es produeixen en cicles d’uns 243 anys, i dins de cada cicle solen produir-se per parelles de 8 anys de diferència i separades per períodes llargs de més de 100 anys. L’any 2004 també hi va haver un trànsit, per la qual cosa amb el d’avui es tanca un dels períodes curts de 8 anys i s’obre un de llarg: el proper trànsit no es produirà fins d’aquí a 105 anys (concretament, l’any 2117). No sé vosaltres, però jo calculo que per aleshores ja estaré ben mort…
Deixant de banda l’interès mediàtic comprensible que tot esdeveniment astronòmic poc freqüent genera, els trànsits de Venus han tingut i encara tenen un gran interès científic. Històricament s’han fet servir per a determinar amb més precisió la distància mitjana entre la Terra i el Sol (la Unitat Astronòmica o ua). En l’actualitat, el principal interès se centra en estudiar de quina manera el trànsit fa disminuir lleugerament la llum que ens arriba del Sol, i com es pot aprofitar aquesta informació per a millorar la detecció de planetes extrasolars a partir de reduccions de la lluminositat d’altres estrelles.
El primer astrònom que va predir un trànsit de Venus sobre el paper va ser Johannes Kepler, amb el de 1631. Per desgràcia, aquest trànsit no va ser visible a Europa i, per tant, ningú no ho va poder comprovar. Afortunadament aquest era el primer d’un cicle curt de 8 anys, i el 1639 es va tornar a produir un altre trànsit que, aquest cop sí, va ser observat, registrat i estudiat pels anglesos Jeremiah Horrocks i William Crabtree (de fet, van ser els únics que ho van fer, perquè en realitat Kepler es va equivocar lleugerament en els seus càlculs i no va predir aquest trànsit). Horrocks el va fer servir per a acotar la distància Sol-Terra. El resultat que va obtenir (uns 100 milions de km) estava encara força lluny dels 150 milions de km que es coneixen avui dia, però s’apropava més que altres càlculs anteriors.
Els següents trànsits de 1761 i 1769, més d’un segle més tard, van crear molta expectació dins la comunitat científica i es poden considerar com un dels primers exemples de col·laboració científica internacional. Edmund Halley havia proposat, uns quants anys abans, fer servir aquests trànsits per a precisar molt més el càlcul de la distància Sol-Terra. Per aquest motiu es van crear diverses expedicions a diferents parts del món per a realitzar les mesures. Una de les més famoses és la de James Cook a Tahití (en el mateix viatge en què Cook, entre d’altres coses, va descobrir Nova Zelanda). Els resultats van donar força menys precisió de l’esperada degut a que la presència de l’atmosfera de Venus (fet desconegut aleshores) feia difícil precisar quan començava i acabava exactament el trànsit.
Durant els trànsits de 1874 i 1882, i de nou gràcies a diverses expedicions, es va poder precisar molt més la distància Sol-Terra, tot i que la precisió actual de pocs metres no es va assolir fins ben entrat el segle XX amb l’inici de l’exploració espacial, aquest cop sense necessitat de cap trànsit.
L’últim trànsit, el de 2004, va ser el primer que es poder retransmetre en directe per a tot el món. Aquest trànsit, juntament amb el d’avui, s’utilitzen per a la mesura de patrons de reducció de la llum solar que després es fan servir per a la detecció de planetes extrasolars.
Així doncs, si no voleu perdre l’oportunitat d’observar aquest esdeveniment que no es tornarà a produir fins d’aquí més d’un segle, encara sou a temps d’aixecar-vos demà ben d’hora, ben d’hora… 🙂
Alguns enllaços sobre el trànsit d’avui/demà, amb observacions en directe:
La Contra de La Vanguardia d’avui està dedicada a Walter Lewin, professor del MIT (Massachusetts Institute of Technology).
Per si no el coneixeu, és aquell professor que s’ha convertit en tota una estrella mediàtica amb les seves classes de Física “especials” (per definir-ho d’alguna manera). Les seves classes es van emetre fins i tot per TV.
Si més d’un cop heu pensat que us agradaria aprendre Física des de zero però us falta motivació, segurament aquest és el vostre professor!
Aquí teniu un vídeo “promocional” de poc més d’un minut perquè us feu una idea de com són les seves classes:
Us deixo els enllaços als vídeos dels cursos a YouTube (subtítols en anglès i en espanyol mexicà):
En aquest article de fa unes setmanes, aprofitant que la banda R.E.M. acabaven d’anunciar la seva dissolució, vaig fer un petit resum de la seva trajectòria musical. No vaig aprofundir gaire i em vaig limitar a distingir tres etapes creatives significativament diferents, sense entrar en explicacions ni de com eren ni de perquè vaig decidir fer aquesta divisió. A continuació intentaré detallar-ho tot una mica més.
Etapa indie (1981-1987)
Com ja vaig dir, els R.E.M. es van donar a conèixer a l’escena underground de l’estat de Georgia, USA i això els va permetre signar amb la discogràfica independent I.R.S. Records. És per això que sempre m’agrada anomenar aquesta etapa com a “etapa indie”. Sóc conscient que els més puristes em diran que aquesta etiqueta potser no és del tot correcta perquè I.R.S., malgrat ser independent, va ser fundada entre d’altres per Miles Copeland, mànager de The Police (i germà del seu bateria, Stewart Copeland). És llavors quan sempre els acabo responent el mateix: “que aixequi el braç qui sigui capaç de traçar una línia que divideixi amb exactitud què es pot definir com a indie i què no!”.
Tornant al tema, amb I.R.S. els R.E.M. van publicar el seu brillant àlbum de debut: Murmur (1983). Aquesta petita joia va ser aclamada gairebé unànimement per la crítica, i encara avui dia cada cop que alguna revista o portal elabora el seu rànquing històric dels millors discos de la història acaba trobant un forat per col·locar-s’hi.
En pocs anys, el quartet va saber forjar-se una reputació creixent i convertir-se en una banda de culte amb els àlbums posteriors Reckoning (1984), Fables of the Reconstruction (1985) i, sobretot, Lifes Rich Pageant(1986), gràcies a molta carretera, suport de ràdios universitàries i alguna aparició en el programa de David Letterman. Malgrat tot, les ràdios més comercials encara se’ls resistien (amb l’excepció, potser, de la cançó “Fall on me”, que va aconseguir cert ressò).
Però el punt d’inflexió va arribar amb la publicació següent, Document (1987), un disc amb una forta vocació comercial i alhora amb molta càrrega política en algunes de les seves lletres. El single “The One I Love” va significar la seva entrada definitiva en el mainstream –que ja havien acariciat amb els singles anteriors- i els grans escenaris. L’èxit relatiu d’aquest cinquè disc, juntament amb la falta d’entesa amb I.R.S. els va obrir les portes de la multinacional Warner, segell amb el que han publicat tots els àlbums següents fins a data d’avui.
Aquí teniu el videoclip de “The One I Love“, un dels singles de Document que els va permetre l’entrada al circuit mainstream.
El salt a la multinacional Warner va permetre als R.E.M. la distribució, promoció i projecció internacional que trobaven a faltar a I.R.S. i també –encara que sembli paradoxal- una gran llibertat creativa. El seu primer treball d’estudi d’aquesta nova etapa, Green (1988) –el sisè en el còmput global-, aconseguia aglutinar comercialitat amb un alt grau d’experimentació, amb l’ús d’instruments poc habituals en el pop com ara un megàfon o una mandolina. Aquest últim instrument jugaria un paper molt destacat un parell d’anys més tard amb la que possiblement sigui la cançó més coneguda de tota la seva carrera: “Losing my Religion”. Es tractava d’un èxit mundial instantani i es va convertir en la targeta de presentació i principal bandera de l’Out of Time (1991), l’àlbum següent, un treball de caràcter tranquil i semiacústic, i que barrejava perfectament elements pop, folk, country i clàssica. Out of Time va ser un èxit comercial, va vendre milions de discos i els va donar tres premis Grammy, dos d’ells gràcies a “Losing my Religion”. Malgrat no ser, des del meu punt de vista, un dels seus millor treballs, sí que és sense discussió un dels més coneguts i més exitosos.
Tot i l’èxit comercial de Out of Time –o potser precisament degut a això- la banda decideix no fer gira i es tanca a preparar el següent àlbum. I és que una de les coses més difícils per a un artista o grup que treu un disc d’èxit internacional és saber-ne fer una continuació digna que superi la prova de la inevitable comparació. Personalment crec que en aquest cas no només ho van aconseguir sinó que ho van superar. Automatic for the People (1992) està considerat per molts –jo inclòs- el millor àlbum de R.E.M. És evident que tots tenim les nostres preferències concretes i subjectives i no tenen perquè coincidir. I fins i tot jo mateix, si ara em pregunteu que respongui ràpid sense pensar quin disc em vindria de gust escoltar o amb quin em sento més identificat, no necessàriament diria aquest. Però si ho pensem de la forma més objectiva i neutra possible acabarem rendits a l’evidència. Automatic for the People és un àlbum gairebé perfecte. Potser un pèl massa suau i gairebé acústic, sobretot comparat amb els de l’època indie de la banda, però val a dir que els arranjaments de corda de John Paul Jones (sí, el de Led Zeppelin) estan molt ben posats i en cap moment sobren. I, a més, conté perles ben conegudes com ara “Everybody Hurts”, “Man on the Moon” o “Drive”.
Aquí teniu el vídeo oficial de “Everybody Hurts“, una cançó preciosa:
Com en el cas de Out of Time, tampoc hi va haver gira després de Automatic for the People. Aquesta decisió, juntament amb el caràcter melancòlic d’aquests dos àlbums i el canvi d’aspecte físic del cantant Michael Stipe, van donar pas a rumors sobre una possible malaltia del mateix. Els rumors es van esvair amb la publicació de Monster (1994), un disc que trencava amb els dos anteriors i apostava per una tornada al rock de garatge dels seus inicis, amb guitarres i distorsions per tot arreu. A més, la banda va decidir, aquest cop sí, embarcar-se en una gira internacional, la primera en 6 anys –i el primer cop que els vaig veure en directe, a Barcelona- i amb el suport de bandes com Sonic Youth o Radiohead.
De la gira de Monster va sorgir un nou treball, New Adventures in HI-FI (1996), un disc a mig camí entre el disc d’estudi i el directe, perquè utilitzava enregistraments de proves que anaven fent durant la gira. Aquest nou treball, el desè en global, va suposar un nou punt d’inflexió i final d’etapa a la banda. I és que durant un concert a Suïssa, el bateria Bill Berry, després de patir un aneurisma cerebral, va decidir que ja en tenia prou i, un cop acabada la gira i publicat el nou disc, es va retirar del món de la música. El que fins aleshores havia estat un quartet sòlid i inamovible es quedava coix d’una cama i topava de cop amb el gran dilema de si plegar definitivament o continuar com a trio. Com tots sabem, finalment van optar per la segona opció.
La marxa de Bill Berry i la posterior decisió de seguir endavant amb la banda deixaven molts interrogants. Com seria la nova etapa? Notarien la seva absència? La resposta del mateix Michael Stipe va ser: “un gos al que li falta una pota continua sent un gos, només cal que aprengui a caminar diferent”. I això és el que van fer els R.E.M., aprendre a caminar amb tres cames. I el primer canvi es produïa durant el procés creatiu. Assajar sense bateria implica un procés totalment diferent, i això es va notar en el resultat final, l’onzè disc de la banda, Up (1998). Aquest nou treball representava un canvi de rumb bastant notable respecte el que havien fet fins ara. Molt allunyat de l’etapa indie dels seus inicis, i alhora també de l’etapa més comercial, sembla que molts no van pair gaire bé aquest nou registre, sobretot venint dels dos treballs anteriors, i això es va notar en la resposta tant de la crítica com del públic, no gaire favorables en cap dels dos casos. Ara bé, els singles que se’n van extreure (“Daysleeper”, “Lotus”, “At my most beautiful”…) demostraven que encara estaven en forma, com a mínim en aquest aspecte. I ho van seguir demostrant poc després amb “The Great Beyond”, una de les millors cançons d’aquesta etapa, dedicada al comediant Andy Kaufman i que es va incloure a la banda sonora de la biopicMan on the Moon (1999).
Després del relatiu fracàs de Up, els R.E.M. van intentar recuperar-se amb Reveal (2001) i ho van aconseguir en part, tot i que més aviat gràcies al algunes cançons que no pas al disc en conjunt. Sembla ser que el trio d’Athens, tot i haver perdut la frescor i creativitat de les dues primeres etapes, havia trobat el seu camí com a banda de singles brillants amb “Imitation of Life”, “All the way to Reno”, “Bad Day” i “Leaving New York”. Però aquesta última cançó va ser molt representativa també del camí sense sortida on s’havien ficat. El disc on estava inclosa, Around the Sun (2005), va tornar a ser un fracàs de crítica i públic. De fet, vist amb posterioritat sembla que no va agradar ni a la mateixa banda, fins el punt de plantejar-se aleshores la seva dissolució.
Aquí teniu el vídeo oficial de “Imitation of Life“, per a mi un dels millors videoclips que s’han fet mai (totes les escenes que es veuen passen en uns únics 20 o 30 segons)
Però suposo que va ser l’orgull de no voler acomiadar-se d’aquella manera el que els va empènyer a continuar endavant. S’havien allunyat massa dels seus orígens i ho volien arreglar. I d’aquí va néixer Accelerate (2008), un disc molt enèrgic que, tot i no encaixar gaire en el concepte de radiofórmula (tret potser de “Supernatural Superserious”), els va permetre reconciliar-se amb els fans de tota la vida i de pas amb ells mateixos. Ara sí podien marxar amb el cap ben alt i dedueixo que és aquí quan van decidir que ja tocava fer-ho. El seu últim treball d’estudi Collapse into Now (2011) –el quinzè en total- els permetia tancar el contracte amb Warner i, de pas, acomiadar-se com volien. Si analitzem atentament aquest últim disc, no costarà gaire trobar-hi autohomenatges i referències a treballs anteriors, que insinuaven que es tractava d’un disc de comiat (el comiat “oficial” l’estan fent amb un recopilatori de 40 cançons que acaben de publicar ara fa unes setmanes i que avarca tota la seva carrera, més un parell de temes nous).
Un bon final per a 30 anys ininterromputs de carrera d’èxit, de grans cançons i de grans discos. I tot això havent sabut mantenir en tot moment el respecte de tothom. Gaudim del seu llegat, que aquest sí que és per sempre!
Sí, el títol és un joc de paraules tan obvi… com inevitable. “It’s the end of the world as we know it…” és part de la lletra i del títol d’una de les cançons més populars de la primera etapa de R.E.M. Aquesta banda d’Athens, Georgia, USA és una de les meves preferides i fa ben poc va anunciar la seva dissolució definitiva després de 30 anys ininterromputs de carrera -d’aquí ve el títol d’aquest post-. I és que és això, 30 anys -que es diu ràpid-, el temps que ha passat des de que el seu primer single “Radio Free Europe” comencés a circular per l’escena independent local fins el setembre passat, data en què van anunciar el seu comiat.
Aguantar tota una carrera d’èxit tan longeva, amb 15 àlbums d’estudi i els inevitables alts i baixos, i fer-ho havent sabut mantenir bona part de la reputació, l’admiració i el respecte tant de la crítica com del públic, no és una fita a l’abast de qualsevol. I és que estem parlant d’una de les comptadíssimes bandes que han sabut saltar de l’escena indie a la mainstream, i a l’inrevés, sense perdre el contacte amb cap de les dues.
Tampoc és fàcil haver sobreviscut, en el terreny personal, al peatge dels efectes colaterals de l’èxit mediàtic que van tenir durant els anys 90 i l’inevitable oblit posterior. I els R.E.M. se’n van tal com van venir, ben avinguts i sense fer soroll. L’única baixa durant aquests anys va ser la del bateria Bill Berry l’any 1997, quan va decidir retirar-se del món de la música per tenir més temps per a la seva família. Tret d’aquest canvi, la formació s’ha mantingut inalterable des de la seva fundació, amb la veu de Michael Stipe, les guitarres de Peter Buck -una de les meves principals referències i influències com a guitarrista-, i completada amb el baixista, pianista i polinstrumentista Mike Mills.
Moltes de les cançons de R.E.M. podrien incloure’s tranquil·lament alhora, i sense estar fora de lloc, en molts recopilatoris i tracklists de persones provinents de mons musicals ben diferents. Naturalment, de ben segur que cadascú tindrà el seu disc i la seva etapa favorita i aquestes divergiran molt entre uns i altres. Alguns es centraran únicament en una etapa concreta i n’obviaran la resta. Però estic convençut que tothom recorda positivament com a mínim alguna de les cançons d’alguna de les etapes de la banda.
I és que el seu repertori és tan extens i variat que hi ha lloc per a tot. Podríem dividir-lo en tres etapes:
1981-1987: L’etapa inicial, etiquetada en part com de college rock, que jo anomeno etapa indie perquè es movien sobretot a l’escena underground i sota el segell independent I.R.S.
1988-1997: L’etapa més coneguda, de pop-rock més comercial o mainstream, que jo anomeno etapa pop i que, sota el segell multinacional Warner, els va permetre crear les seves cançons més conegudes, omplir estadis i guanyar alguns premis Grammy.
1998-2011: L’etapa més recent, que jo anomeno etapa trio perquè va venir després de la retirada del bateria Bill Berry. Aquesta és l’etapa creativament més irregular, amb més alts i baixos, i la més difícil d’etiquetar, però alhora també la més madura i salvada per alguns dels seus millors singles de tota la discografia
En els propers articles intentaré detallar una a una cadascuna d’aquestes tres etapes. Mentrestant, us recomano que us escolteu les tracklists que us he passat o els enllaços als vídeos que he afegit, i escolliu quina etapa us agrada, us emociona o us sorprèn més.
Escric aquest post en castellà i en català per tal de que circuli i s’entengui. Si algú s’ofereix a fer-ne la traducció a un altre idioma, l’acceptaré encantat.
Escribo este post en castellano y catalán para que circule y se entienda. Si alguien se ofrece a traducirlo a otro idioma, lo aceptaré encantado.
Español
Ya han pasado varios días desde el “ultimátum” del TSJC respecto a la inmersión lingüística. Se han oído voces aplaudiéndolo y celebrando el posible fin de lo que califican como la “politización” del sistema educativo. Y es entonces cuando yo me pregunto si para eliminar esa supuesta “politización” no sería más lógico y práctico empezar por pedir al propio TSJC que rectifique y retire el auto, por estar precisamente este totalmente politizado.
Y es que es obvio para todos (excepto para los que no quieren verlo) que la inmersión lingüística SÍ funciona y SÍ es justa, por mucho que se empeñen algunos en insistir que no.
Soy bilingüe de nacimiento (padre catalán y madre andaluza) y he crecido en un barrio donde de forma muy mayoritaria alguno o ambos padres son nacidos fuera de CAT. En este contexto (que no es poco común, sino bastante típico de muchas zonas) el castellano ha estado y sigue estando totalmente en superioridad desde el punto de vista social, hasta el punto de haber reducido al catalán precisamente a la esfera institucional y, en concreto, al ámbito educativo. No emito ningún juicio de valores. Es totalmente lícito que cada uno utilice en su círculo social o familiar su lengua propia o la que le venga en gana. Yo he optado por usar ambas de forma indistinta. Tengo todo el derecho.
No obstante, los ciudadadanos sólo disponemos de dos vías para el correcto aprendizaje de un idioma: la vía social/familiar y la vía institucional/académica. Cuando una persona se mueve en el contexto que he indicado más arriba, el aprendizaje del catalán por la primera vía es muy complicado, por no decir imposible. Es por este motivo que si desaparece o se minimiza la segunda vía, desaparece toda posible solución.
El objetivo principal de la inmersión lingüística es claro: que al acabar la educación obligatoria TODO el alumnado (excepto los casos obvios de estudiantes recién llegados que no han tenido el tiempo suficiente) sepa expresarse correctamente en LAS DOS lenguas oficiales: español y catalán. En el caso del castellano, se ha demostrado que este objetivo se cumple satisfactoriamente (se han conseguido resultados superiores a otras zonas monolingües).
En el caso del catalán, pese a que se ha demostrado una mejora notable respecto a generaciones anteriores, aún se aprecian muchas deficiencias que sólo el tiempo y una optimización del sistema pueden mejorar. Y es que es preocupante el bajo nivel de catalán de mucha gente. No sé, a lo mejor soy un bicho raro, pero yo me preocuparía si tuviera problemas en hablar correctamente alguna de las dos lenguas. Y te puedo asegurar que NUNCA he tenido problemas con el castellano, pudiéndolo usar con todo el mundo sin problemas (incluso siendo profesor) y de forma correcta. Y es aquí donde entra el objetivo más profundo de la inmersión y el motivo por el cual es calificado positivamente por multitud de organizaciones y estamentos de distinta índole, incluyendo un informe positivo de la UE: su eficacia como herramienta de cohesión (y no de división, como insisten algunos) social.
Sin embargo, en el caso del catalán nos encontramos con una situación totalmente opuesta. Requiere un esfuerzo constante por mi parte. Pero también de las administraciones y entidades públicas, que deben velar, de forma continua y con sobreprotección si es necesario, por la normalidad y la corrección de la que, no olvidemos, es la lengua propia.
Es por eso que esta sentencia no sólo es una marcha atrás sino una puñalada en toda regla a la sociedad, a la cultura y al sentido común. Y, que no nos engañen, todo ello motivado principalmente por cuestiones políticas.
Català
Ja han passat alguns dies des de l’“ultimàtum” del TSJC respecte la immersió lingüística. S’han escoltat veus aplaudint-lo i celebrant el possible final del que qualifiquen com la “politització” del sistema educatiu. I és aleshores quan jo em pregunto si per eliminar aquesta suposada “politització” no seria més lògic i pràctic començar per demanar al mateix TSJC que rectifiqui i retiri la interlocutòria, per estar aquesta precisament polititzada.
I és que és obvi per a tothom (excepte per als que no ho volen veure) que la immersió lingüística SÍ funciona i SÍ és justa, per molt que s’entossudeixin en insistir que no.
Sóc bilingüe de naixement (pare català i mare andalusa) i he crescut en un barri on de forma molt majoritària algun o ambdós pares són nascuts fora de CAT. En aquest context (que no es poc comú, sinó més aviat típic de moltes zones) el castellà ha estat, i segueix estant, totalment en superioritat des del punt de vista social, fins el punt d’haver reduït el català a l’esfera institucional i, en concret, a l’àmbit educatiu. No emeto cap judici de valors. És totalment lícit que cadascú empri en el seu cercle social o familiar la seva llengua pròpia o la que vulgui. Jo he optat per fer servir totes dues indistintament. En tinc tot el dret.
Ara bé, els ciutadans només disposem de dues vies per al correcte aprenentatge d’un idioma: la via social/familiar i la via institucional/acadèmica. Quan una persona es mou en el context que he indicat més amunt, l’aprenentatge del català per la primera via és molt complicada, per no dir impossible. És per aquest motiu que si desapareix o es minimitza la segona via, desapareix tota possible solució.
L’objectiu principal de la immersió lingüística és clar: que a l’acabar l’educació obligatòria TOT l’alumnat (excepte els casos obvis d’estudiants nouvinguts que no han tingut el temps suficient) sàpiga expressar-se correctament en LES DUES llengües oficials: espanyol i català. En el cas del castellà, s’ha demostrat que aquest objectiu s’assoleix satisfactòriament (s’aconsegueixen resultats superiors a altres regions monolingües).
En el cas del català, és cert que s’ha demostrat una millora notable respecte a generacions anteriors, però encara amb moltes deficiències que només el temps i una optimització del sistema, dels recursos i dels mètodes poden millorar. I és que és preocupant el nivell baix de català (ja no parlo de l’escrit, simplement el parlat) de molta gent. No ho sé, potser sóc un rara avis, però jo em preocuparia si tingués problemes en expressar-me correctament en alguna de les dues llengües. I et puc assegurar que MAI no he tingut problemes amb el castellà. L’he pogut emprar amb tothom sense problemes (fins i tot essent professor) i de forma correcta.
Tanmateix, en el cas del català em trobo en una situació totalment oposada. Requereix una atenció constant per part meva. Però també de les administracions i entitats públiques, que han de vetllar, de forma contínua i amb sobreprotecció, si es necessari, per la normalitat i la correcció de la que, no ens n’oblidem, és la llengua pròpia. I és aquí on entra l’objectiu més profund de la immersió i el motiu pel qual és qualificat positivament per multitud d’organitzacions i estaments de caràcters i origens ben diferents, inclòs un informe positiu de la UE: la seva eficàcia com a eina de cohesió (i no de divisió, com insisteixen alguns) social.
És per això que aquesta sentència no només és una marxa enrere sinó una punyalada en tota regla a la societat, a la cultura i, sobretot, al sentit comú. I, que no ens enganyin, tot això motivat principalment per qüestions polítiques.
Últimament no estic gaire xerraire (som de vacances!), així que estic optant per simplement penjar vídeos autoexplicatius.
Aquest que us penjo és una guia ràpida sobre els cicles solars i les erupcions solars, ara que aquests dies se n’han produït algunes de significatives, com aquesta del 9 d’agost.
Resum:
L’activitat solar segueix un patró cíclic d’uns 11 anys de durada (com a mínim això és cert des del 1755, que es la data en què es van començar a registrar les taques solars i l’activitat solar en general). Ara mateix ens trobem entrant en el màxim d’activitat del cicle núm 24.
Les erupcions solars es classifiquen en les classes A, B, C, M i X, segons la intensitat del seu màxim i en escala logarítmica (el que vol dir que les de classe B són 10 vegades més intenses que les de classe A, les de C 10 vegades les de B, etc.). Dins de cada classe també hi ha subdivisions numerades de l’1 al 9 (a excepció de la classe X, que en ser l’última de la llista no té límit superior). Així, per exemple, una erupció del tipus X20 és 20 vegades més intensa que una X1, 200 més que una M1, 2000 que una C1, etc. L’erupció solar més intensa mai registrada va ser la del novembre de 2003, en què es van saturar els detectors i s’estima que podria haver arribat a ser del tipus X45.
El vídeo dura 3 minuts i està en anglès, però s’entèn força bé. Si no, aquí podeu trobar el mateix vídeo amb subtítols (en anglès també).
Etapa indie (1981-1987)
Etapa pop (1988-1997)
Etapa trio (1998-2011)
Jordi Bonastre 