50 anys del debut dels Beatles

Portada de Please Please Me (Parlophone, 1963)

Please Please Me (Parlophone, 1963)

Ahir va fer exactament 50 anys d’una de les dates més importants de la història de la música moderna: el 22 de març de 1963, que és el dia en què va sortir a la venda Please Please Me (Parlophone, 1963), l’àlbum debut de The Beatles.

Segurament no serà el millor disc que s’ha publicat mai. De fet, ni tant sols crec que sigui el millor del quartet de Liverpool. Fins i tot la consideració dels mateixos Beatles com una de les millors bandes de rock és discutible i discutit contínuament (hi ha qui diu que la seva música no es pot considerar rock sinó únicament pop). I és que el concepte “A és millor que B” en el món artístic no deixa de ser totalment subjectiu, i la música no n’és una excepció.

Però, segons el meu parer, si una cosa sí és indiscutible és l’impacte que els Beatles van tenir, tenen i seguiran tenint en la música popular i en la no tan popular. És difícil trobar cap banda, artista o simple oient que no hagi estat influenciat, ni que sigui mínimament, per algun aspecte de la seva música. Des del pop fins a l’indie, passant pel jazz, el reggae o la clàssica, la llista de versions o reinterpretacions que s’han fet del seu catàleg és inesgotable. Per no parlar de la repercussió que han tingut ja molt més enllà de la mateixa música…

Però tot això segurament no hauria estat possible (o com a mínim permeteu-me que ho deixi com a interrogant) si el seu debut no hagués estat l’èxit rotund que va ser. I d’aquí la importància d’aquesta efemèride.

Debut que no era debut

I per si no hi haguessin poques coses discutibles en aquest món, fins i tot l’elecció de la data a “celebrar” segurament no generarà consens. És l’àlbum Please Please Me realment un debut? Doncs per ser precisos, no. De les 14 cançons que s’hi van incloure, quatre ja havien estat publicades pocs mesos abans en els singles “Love Me Do” i “Please Please Me” (i les seves respectives cares B). De fet, va ser l’èxit d’aquests dos singles el que va precipitar la publicació de l’àlbum (i en el cas del segon, el que també li va donar el nom). I precisament aquesta pressa per treure’n profit va fer inviable preparar i assajar cançons noves, motiu pel qual les altres 10 restants que faltaven es van haver de triar d’entre el repertori habitual dels seus concerts. En resum, que de cançons noves en realitat no n’hi havia cap.

Però és que entre aquests “clàssics del Cavern Club” que es van seleccionar per a incloure a l’àlbum hi havia perles de collita pròpia, com “I Saw Her Standing There” o “Misery”, o versions de temes ja coneguts, com ara el “Twist and Shout”, que per primera vegada s’enregistrarien en un estudi i veurien la llum en un disc. I en el cas d’aquesta última cançó, s’acabaria convertint en tota una gravació mítica que superaria en popularitat a la versió anterior dels Isley Brothers (la més coneguda fins aleshores). És per això que considero aquesta data com l’adequada per a “celebrar” l’efemèride.


“Els 585 minuts més productius de la història de la música enregistrada”

Els Beatles disposaven de 4 cançons ja enregistrades, però en faltaven 10 més per poder completar un LP sencer (al Regne Unit era norma habitual que aquests tinguessin 7 cançons per cara). Com ja he dit abans, hi havia pressa, molta pressa. I per acabar-ho d’adobar, la banda ja tenia l’agenda plena de concerts programats. Tot plegat feia que només disposessin d’un únic dia lliure per fer-ho.

Així doncs, l’11 de febrer de 1963 els Beatles, amb el productor George Martin i els enginyers Norman Smith i Richard Langham, entraven als estudis d’Abbey Road, i prop de 10 hores més tard en sortien amb el Please Please Me ja enregistrat (i 11 dies més tard ja estava a la venda!). Tal com va dir Marc Lewisohn: “difícilment trobarem 585 minuts més productius en la història de la música enregistrada”.

Per fer-nos una idea de com podria haver estat, la BBC va emetre fa uns dies, coincidint amb els 50 anys, un programa especial en què artistes britànics actuals van emular la mítica sessió de l’11 de febrer. Des de Stereophonics fins a Paul Carrack, passant per Mick Hucknall (de Simply Red), un a un van anar fer versions de les cançons que es van enregistrar aquell dia, en el mateix ordre i intentant seguir exactament el mateix horari. Val la pena que li feu una ullada al vídeo (brutal el clímax final de Beverley Knight amb el “Twist and Shout”!):


I la resta ja és història…

Des del famós “One, two, three, fawr!” de Paul McCartney a l’inici de “I Saw Her Standing There” fins als crits finals de John Lennon a “Twist and Shout” (Algú va prendre la sàvia decisió de deixar aquesta última cançó per al final de la sessió de gravació, perquè val a dir que en Lennon s’hi va deixar la veu, literalment!), Please Please Me és un àlbum debut molt rodó. Poques bandes poden presumir de signar un debut com aquest. I a més poder-ho fer amb 8 cançons de composició pròpia (fet molt poc habitual aleshores) més 6 versions interpretades amb molta personalitat. I tot això executat de forma molt correcta i alhora passional, cosa que té molt de mèrit si tenim en compte les poques hores que hi van poder dedicar.

Please Please Me va arribar al número 1 a les llistes britàniques en menys de 2 mesos i s’hi va mantenir durant 30 setmanes, sent superat únicament… per ells mateixos! (amb el seu segon disc: With the Beatles). I la resta de la història… ja és ben coneguda.

Degut a la curiosa i emprenyadora mania dels propietaris dels drets dels Beatles de no oferir les seves cançons a cap plataforma de streaming, no us puc donar cap enllaç a Spotify ni similar. Però he trobat aquest vídeo a Youtube on podeu reproduir l’àlbum sencer:

Twitter: @jordibonastre

Mis 10 motivos para el SÍ

Hola, me llamo Jordi, soy “charnego” (familia catalana y andaluza) y estoy a favor de la independencia de Catalunya.

Soy bilingüe de nacimiento, y hablo y pienso de forma nativa e indistinta en español y en catalán. En mis relaciones familiares, sociales y profesionales hago uso de ambas lenguas aproximadamente a partes iguales. He tenido la gran suerte de haber vivido, a lo largo de mi vida, en diferentes partes de la geografía catalana, y de haber crecido y convivido con realidades socioculturales, lingüísticas y políticas muy distintas entre sí. Este hecho me ha ofrecido la oportunidad de enriquecerme de la diversidad de la población catalana y comprender puntos de vista muy distintos.

Siempre me he considerado cercano al catalanismo como forma de manifestación cultural, social e identitaria (y también, por supuesto, inevitablemente política), como también me he identificado a menudo con tesis y situaciones que a veces suelen calificarse de españolistas, siempre que estas han representado y defendido la para mí indiscutible realidad de una España plurinacional, pluricultural y multilingüe. He estado siempre en contra de todo tipo de nacionalismo cuando este se convierte en tesis política principal, y en ocasiones única, y roza el fundamentalismo (es cierto que esta reflexión podría ser ampliable al liberalismo, socialismo, comunismo, progresismo, conservadurismo, etc., y en general a cualquier palabra acabada en –ismo, pero debatir sobre este tema va más allá del objetivo de este texto). Si me hubieran preguntado hace unos años cuál era mi opinión política respecto al encaje de Catalunya en España y en Europa, mi respuesta habría sido una clara apuesta por el federalismo (o, para ser más precisos, el confederalismo, la “nación de naciones”) como única solución posible. Esto no implica que no estuviera cerrado a cualquier opción secesionista, siempre que esta se planteara de forma constructiva (como afortunadamente sí está sucediendo en la actualidad). Pero mi naturaleza pragmática hacía que en esos momentos pesase más el hecho de que no se trataba (o eso creo) de una opción mayoritaria entre la población y, por tanto, carecía de la legitimidad democrática necesaria.

Evolución de la opinión pública respecto al encaje de Catalunya en España

Evolución de la opinión pública respecto al encaje de Catalunya en España (en verde, los partidarios de un estado independiente)

El tiempo me ha demostrado que esta España confederal en la que podría encajar Catalunya es imposible. La deriva nacionalista, uniformizadora y recentralizadora del gobierno español y su negativa a cualquier tipo negociación que pueda calmar, aunque sea en parte, esta sed (léase “pacto fiscal”). La ineptitud, falta de sensibilidad y poco interés, convertidos en tomadura de pelo, de los gobiernos anteriores. El ultranacionalismo de otros partidos, ahora en la oposición pero en tendencia creciente. La instalación casi obligada del discurso del odio anticatalanista como método populista para la obtención de votos. La injerencia, a nivel de todos los estamentos, en cualquier iniciativa catalana que no concuerde con las tesis monolíticas de una España que, cabe destacar, siempre ha sido minoritaria en Catalunya. Todo esto dinamita cualquier esperanza de que se produzca una reforma de un sistema político hermético, rígido e ineficaz, que además lleva consigo una corrupción e ineptitud que son crónicas.

No hay que ser muy perspicaz para llegar a la conclusión de que, tras analizar este panorama, las opciones de encaje quedan reducidas de facto a únicamente dos posibilidades: mantener el status quo actual o convertirse en un estado independiente. Esta “nueva” situación nos ha obligado a todos los catalanes a posicionarse en una de las dos.

Todas las opciones son totalmente respetables y con toda seguridad ambas tendrán sus respectivas ventajas e inconvenientes. Y los motivos individuales para la elección de una u otra también son muy heterogéneos y personales. A continuación expongo los 10 motivos por los que YO he optado por dar mi apoyo inequívoco a la reclamación de la independencia para Catalunya, siempre entendiendo -por supuesto- que esta sea refrendada por la mayoría de los catalanes:

  1. Porque el apoyo a esta reclamación ha crecido, y sigue creciendo, de forma considerable en los últimos años (la figura de arriba lo demuestra) hasta convertirse en la opción mayoritaria. Y en estos momentos no veo ningún atisbo de que su apoyo vaya a retroceder. (EDIT: Este simple motivo le da la legitimidad democrática necesaria sin la cual quizás seguiría mostrándome reticente)
  2. Porque la independencia se conseguiría mediante un proceso democrático y pacífico, y siempre siguiendo la voluntad mayoritaria de un pueblo manifestada a través de un referéndum. Una consulta que, no olvidemos, ningún gobierno ni partido político de ámbito estatal ha mostrado nunca voluntad de hacer, situación que contrasta radicalmente con la de otros estados serios como Canadá o el Reino Unido, que sí lo han hecho. Más bien todo lo contrario. La respuesta española, a nivel político, social e incluso militar, cada vez me demuestra más que seguramente no nos estemos equivocando con esta decisión tomada.
  3. Porque creo firmemente que la independencia no sólo sí es viable económicamente sino que puede ser muy beneficiosa para los catalanes a medio y largo plazo. Catalunya se podría convertir en el 6º estado de la UE en PIB per cápita (casi el mismo que Suecia) y en una de las economías más saneadas. Vale la pena leerse algunos artículos como este o este, o vídeos como este de Sala i Martín donde se explican los beneficios económicos de que Catalunya sea un estado independiente. Por supuesto, no soy tan ingenuo para no analizar todos los matices. También hay economistas serios que no lo ven tan claro (por ejemplo, Gay de Liébana), y los tengo muy en cuenta. Pero casi la totalidad de las dudas se refieren más a los riesgos del proceso a corto plazo (a los que me referiré en el punto 4), y no tanto de los indiscutibles beneficios a medio y largo. En esto último prácticamente hay unanimidad.
  4. Porque, a pesar de que no soy tan ingenuo como para pensar que el proceso no conlleva ningún riesgo económico a corto plazo, creo que estos peligros sólo se producirían en el caso de beligerancia por parte del gobierno y/o la sociedad española. Y si este fuera el caso, entonces mis motivaciones hacia la separación sería aún más grandes y sólidas.
  5. Porque no he leído ni una sola declaración ni texto constructivo que me explique y detalle cuáles son las ventajas económicas y, sobre todo, políticas de seguir formando parte de España. Todo lo contrario, es numerosa la lista de declaraciones y artículos que apelan a la estrategia del miedo basándose en supuestos casos hipotéticos que dan por ciertos, usando cifras manipuladas o a veces incluso con mentiras descaradas. Comenzando por el hecho de que Catalunya estaría fuera de la UE, hecho desmentido por la propia vicepresidenta de la Comisión Europea y pasando por argumentos absurdos e infantiles del tipo “¿y en qué liga jugaría el Barça?“. En este enlace, en este otroy en este en este se desmontan estos argumentos basados, como ya he dicho, en la estrategia del miedo tan tristemente utilizada.
  6. Porque creo que la independencia también será beneficiosa a nivel social. En primer lugar, porque liberará a Catalunya del peso del nacionalismo español con poder político. En segundo lugar, también se reducirá drásticamente la fuerza política del nacionalismo catalán pues este ya no tendrá sentido como tesis política principal más allá de algunas exaltaciones ocasionales y de algunos sectores (hecho por desgracia habitual en cualquier país del mundo, casi sin excepción). El eje identitario que en la actualidad domina mayoritariamente la política catalana pasará a un segundo plano. Los partidos revelarán su verdadera posición en los ejes social y económico, y estarán obligados a mostrar y detallar sus programas al respecto, lejos de la ambigüedad y el escudo del que han dispuesto durante estos años (no hace falta citar ningún partido en concreto, porque es extensible a todos, casi sin excepción). No soy tan iluso como para pensar que el debate nacionalista (de ambos colores) desaparecerá del todo, pero sí que cada vez tendrá menos peso.
  7. Porque dotaría a una de mis dos lenguas (la catalana), y en general a toda la cultura catalana, del instrumento necesario para su protección y proyección internacional, mientras que mis otras lenguas y culturas (las españolas) no se verían afectadas. En el caso de la lengua española, seguirá siendo el tercer idioma más hablado del mundo (el segundo si se consideran únicamente las lenguas nativas) y seguirá siendo oficial en 22 estados (uno más que en la actualidad, pues habría que sumarle el futuro estado catalán, en el que también tendría carácter oficial).
  8. Porque los supuestos posibles peligros sociales de la independencia (básicamente el “miedo” a la fractura o división interna en la sociedad catalana) no son más que resultado de la misma estrategia del miedo utilizada para los argumentos económicos. Si es verdad que existe tal división la tendremos igual ahora que con un estado independiente. El español y la herencia cultural española (que son parte de mi cultura también) seguirá estando presente en la vida social y económica catalana. El español se seguirá enseñando en la escuela, seguirá siendo una lengua entendida y hablada por todos los catalanes y se seguirá usando en muchos ámbitos de la sociedad (¿realmente alguien se cree que una sociedad esté dispuesta, por ejemplo, a renunciar voluntariamente a  dominar el segundo o tercer idioma más hablado del mundo, cuando este ya es lengua nativa de la mayoría de su población y además sería la lengua oficial del vecino más próximo? Es de risa, vamos). También seguiremos teniendo acceso a los mismos canales de TV, a los mismos medios de comunicación, a Internet, etc. Yo seguiré hablando en español con las mismas personas con las que lo hago ahora. No por el hecho de un cambio en el mapa político va a cambiar nada en este sentido.
  9. Porque dispondríamos de la oportunidad de crear casi desde cero un sistema político más acorde con el mundo del siglo XXI y aplicarlo en un nuevo estado que, al tener una población del tamaño de Dinamarca o Finlandia, sería mucho más flexible y adaptable.
  10. Porque no conozco ni un sólo caso de un estado europeo independiente creado en los últimos siglos que haya querido deshacer el proceso y reanexionarse a otro. Algún beneficio, digo yo, tendrá el ser independiente para que nadie quiera volver atrás en el proceso, ¿no?

Estos son mis 10 motivos. Por supuesto cada uno tendrá los suyos tanto para el sí como para el no. Todos son igual de válidos, y respetables siempre que se expongan desde el respeto y la comprensión. Pero sean los que sean, por favor, ¡seamos constructivos y miremos al futuro con optimismo!

Jordi Bonastre Muñoz

EDIT: Está habiendo una cierta polémica sobre mi uso deliberado del término “charnego” o “xarnego” para referirse a los que tenemos origen mixto (me baso en la definición de la Enciclopèdia Catalana). Soy consciente del uso frecuente despectivo de dicho término y de que originalmente se utilizaba para referirse a franceses, como también soy consciente de que hay quien en general lo interpreta incorrectamente (como por ejemplo, la RAE) como un “inmigrante de una región española de habla no catalana”. Pero soy de la opinión que los términos son despectivos o no en función del contexto y uso que se le haga, y no creo que este sea el caso.

15M i 11S

15 de maig de 2011 i 11 de setembre de 2012. Prop d’un any i mig separen aquestes dates que personalment considero com dos punts d’inflexió en la vida política i social. Molts hi veuran diferències abismals, d’altres hi veuran moltes similituds. Jo m’incloc entre els que hi veu una mica de totes dues coses. Penso que és absurd buscar un paral·lelisme total perquè són moviments amb orígens i motivacions diferents. Però alhora també considero injust contraposar-los com a moviments oposats i incompatibles, perquè també tenen uns quants punts en comú. Sí, l’un està centrat en l’eix social i l’altre en l’eix més nacional, però és que són precisament els dos eixos en què sempre s’ha mogut la societat catalana i que mai han estat excloents entre ells. Tampoc té gaire sentit comparar-los quantitativament perquè un va ser d’origen estatal i repartit per diferents ciutats, i l’altre ha estat a nivell català i concentrat a Barcelona ciutat.

No he amagat mai (o això crec) la meva simpatia i apropament a tots dos esdeveniments com tampoc m’he amagat mai de distanciar-me d’alguns dels seus aspectes. Per exemple, no comparteixo el caràcter anticapitalista (o en alguns casos, el caràcter antitot) d’una part dels moviments sorgits després del 15-M, com tampoc l’antiespanyolisme visceral d’una part de l’independentisme.

11 setembre 2012

Però per a mi tots dos esdeveniments han estat transversals (sí, aquesta paraula està de moda i potser se n’abusa massa d’ella, però ara mateix és la que veig més adient) i d’espectre ampli (si fos el contrari no haurien estat tan multitudinàries). I això fa que precisament hi hagi comptabilitats i incompatibilitats alhora. I a més aquestes no tenen perquè ser les mateixes per a tothom.

I parlant de transversalitat, és en aquest punt podran sorgir les primeres discrepàncies. Molts asseguraran que les manifestacions del 15-M o la del 11-S, o totes dues, no poden ser definides com a transversals.

En el primer cas, el 15-M, et podran dir que si no ets anticapitalista i no vas a totes les protestes contra les retallades, els desnonaments, els rescats bancaris, etc. és que manifestacions és que en realitat no formes part del 15-M, cosa que veig absurda. Aquí hi hauria responsabilitat compartida entre molts dels que s’han autoproclamat portaveus de les protestes, entre estaments polítics que de forma conscient o inconscient han ajudat a aquesta deriva, i entre mitjans de comunicació que, també de forma conscient o inconscient, no n’han aprofundit prou. I per últim, però no menys important, la ciutadania en general per la seva manca d’esperit crític (o en alguns casos el seu excés).

A títol personal assumeixo la meva petita part de responsabilitat per no haver sabut expressar suficientment la meva preocupació pel desmantellament de l’Estat del Benestar, l’augment de les desigualtats socials, els descontent i el populisme, el col·lapse d’un sistema polític hermètic, opac i allunyat de la població, la impunitat dels casos cada cop més estesos d’incompetència i corrupció, etc. Per denunciar tot això no cal recórrer als tòpics de culpar dels mals del món (o a vegades del contrari, d’idolatrar) a qualsevol paraula acabada en –isme. Però alhora no podem quedar-nos de braços plegats mentre els responsables de torn se’n renten les mans.

Per l’altra banda, altres podrien dir que la manifestació de l’11-S no pot ser considerada transversal perquè ha estat majoritàriament independentista. Doncs precisament crec que l’independentisme per ell mateix és transversal per definició. És la resposta a una pregunta, a si volem que Catalunya sigui un estat propi. N’hi haurà que diran que sí per raons nacionals, culturals, econòmiques, socials, per emprenyament, per pragmatisme, per comoditat, per totes elles, etc. Com també n’hi haurà que diran que no pels mateixos motius o per altres. Personalment les meves motivacions per al sí són alliberar-me d’un aparell estatal homogeneïtzador, espoliador, autoritari i intolerant que ha viscut sempre d’esquenes a una realitat plurinacional i una diversitat cultural, tenir l’oportunitat de crear des de zero un sistema social i polític del segle XXI, i assolir la normalitat cultural i lingüística sense haver de demanar disculpes a algú que viu a centenars de quilòmetres de distància. No tinc cap problema a reconèixer que també tinc motivacions cap al no, tot i que en aquests moments queden clarament en minoria. Però independentment de les motivacions cap al sí o cap al no de cadascú, per a mi el dret a l’autodeterminació i l’acceptació dels seu resultat -sigui quin sigui- és inqüestionable. I no cal que digui qui són els que s’oposen a qualsevol tipus de consulta.

Per a mi el 15-M i el 11-S són dues respostes a una part de les meves inquietuds socials i polítiques. No sóc tan ingenu com per a pensar que són la solució utòpica a tots els problemes. Hi hagi o no hi hagi reforma política i social, hi hagi o no hi hagi independència, seguiré tenint problemes quotidians, seguiré tenint governs intervencionistes, liberals, de dretes, d’esquerres, etc. bons i dolents. Seguiré cohabitant amb el populisme, la xenofòbia, la intolerància, l’egoisme i la falta de respecte. Però també seguiré convivint i confiant en la bondat, humanitat, sentit comú i bona fe de la majoria de gent, i les seves ganes de no renunciar a treballar -amb més o menys encert-, per un futur millor, o com a mínim pel que jo crec que és més just. I aquestes dues dates són exemples d’això.

Trànsit de Venus

Ara mateix, mentre escric aquestes línies, s’està produint un esdeveniment astronòmic relativament poc freqüent: un trànsit de Venus. Això vol dir que el planeta Venus, en la seva òrbita, s’interposa durant unes quantes hores entre el Sol i la Terra. El procés és anàleg a un eclipsi de Sol, en el qual la Lluna s’interposa entre el Sol i la Terra, però amb la diferència que Venus es troba força més lluny i, per tant, el seu diàmetre aparent fa que només es vegi com un petita taca fosca en el disc solar.

La gran pega del trànsit de Venus d’avui és que està succeint precisament ara, quan és de nit a Europa i, per tant, no el podem observar directament. Bé, de fet això no és cert del tot: afortunadament, demà al matí quan surti el Sol el trànsit encara s’estarà produint i en podrem veure la seva fase final, quan el puntet negre ja estigui començant a sortir del disc solar. Això sí, només serà visible durant una poca estona i sempre des de llocs elevats on hi hagi una visió clara de l’horitzó oriental.

Com ja he dit al principi, els trànsits de Venus són esdeveniments relativament poc freqüents. És cert que Venus, en la seva òrbita, es troba en conjunció inferior (en llenguatge planer això vol dir que Venus “avança” la Terra) cada 584 dies. Però els plans orbitals de la Terra i la Lluna formen un angle de 3,4º. Aquest angle pot semblar molt petit, però és suficient com per què Venus passi normalment, vist des de la Terra, per sobre o per sota del Sol. És el mateix motiu pel qual no tenim eclipsis de Sol o de Lluna cada mes (el pla orbital de la Lluna també presenta una certa inclinació respecte el de la Terra).

Els trànsits de Venus es produeixen en cicles d’uns 243 anys, i dins de cada cicle solen produir-se per parelles de 8 anys de diferència i separades per períodes llargs de més de 100 anys. L’any 2004 també hi va haver un trànsit, per la qual cosa amb el d’avui es tanca un dels períodes curts de 8 anys i s’obre un de llarg: el proper trànsit no es produirà fins d’aquí a 105 anys (concretament, l’any 2117). No sé vosaltres, però jo calculo que per aleshores ja estaré ben mort…

Deixant de banda l’interès mediàtic comprensible que tot esdeveniment astronòmic poc freqüent genera, els trànsits de Venus han tingut i encara tenen un gran interès científic. Històricament s’han fet servir per a determinar amb més precisió la distància mitjana entre la Terra i el Sol (la Unitat Astronòmica o ua). En l’actualitat, el principal interès se centra en estudiar de quina manera el trànsit fa disminuir lleugerament la llum que ens arriba del Sol, i com es pot aprofitar aquesta informació per a millorar la detecció de planetes extrasolars a partir de reduccions de la lluminositat d’altres estrelles.

El primer astrònom que va predir un trànsit de Venus sobre el paper va ser Johannes Kepler,  amb el de 1631. Per desgràcia, aquest trànsit no va ser visible a Europa i, per tant, ningú no ho va poder comprovar. Afortunadament aquest era el primer d’un cicle curt de 8 anys, i el 1639 es va tornar a produir un altre trànsit que, aquest cop sí, va ser observat, registrat i estudiat pels anglesos Jeremiah Horrocks i William Crabtree (de fet, van ser els únics que ho van fer, perquè en realitat Kepler es va equivocar lleugerament en els seus càlculs i no va predir aquest trànsit). Horrocks el va fer servir per a acotar la distància Sol-Terra. El resultat que va obtenir (uns 100 milions de km) estava encara força lluny dels 150 milions de km que es coneixen avui dia, però s’apropava més que altres càlculs anteriors.

Els següents trànsits de 1761 i 1769, més d’un segle més tard, van crear molta expectació dins la comunitat científica i es poden considerar com un dels primers exemples de col·laboració científica internacional. Edmund Halley havia proposat, uns quants anys abans, fer servir aquests trànsits per a precisar molt més el càlcul de la distància Sol-Terra. Per aquest motiu es van crear diverses expedicions a diferents parts del món per a realitzar les mesures. Una de les més famoses és la de James Cook a Tahití (en el mateix viatge en què Cook, entre d’altres coses, va descobrir Nova Zelanda). Els resultats van donar força menys precisió de l’esperada degut a que la presència de l’atmosfera de Venus (fet desconegut aleshores) feia difícil precisar quan començava i acabava exactament el trànsit.

Durant els trànsits de 1874 i 1882, i de nou gràcies a diverses expedicions, es va poder precisar molt més la distància Sol-Terra. Però no va ser fins el segle XX, amb l’inici de l’exploració espacial i sense necessitat de cap trànsit, que es va poder arribar a la precisió actual (d’uns 3 metres).

L’últim trànsit, el de 2004, va ser el primer que es poder retransmetre en directe per a tot el món. Aquest trànsit, juntament amb el d’avui, s’utilitzen per a la mesura de patrons de reducció de la llum solar que després es fan servir per a la detecció de planetes extrasolars.

Així doncs, si no voleu perdre l’oportunitat d’observar aquest esdeveniment que no es tornarà a produir fins d’aquí més d’un segle, encara sou a temps d’aixecar-vos demà ben d’hora, ben d’hora… :-)

Alguns enllaços sobre el trànsit d’avui/demà, amb observacions en directe:

NASA: http://venustransit.nasa.gov/transitofvenus/

UB: https://gaia.am.ub.es/serviastro/www/html/venus2012/live/index.html

Walter Lewin

La Contra de La Vanguardia d’avui està dedicada a Walter Lewin, professor del MIT (Massachusetts Institute of Technology).

Per si no el coneixeu, és aquell professor que s’ha convertit en tota una estrella mediàtica amb les seves classes de Física “especials” (per definir-ho d’alguna manera). Les seves classes es van emetre fins i tot per TV.

Si més d’un cop heu pensat que us agradaria aprendre Física des de zero però us falta motivació, segurament aquest és el vostre professor!

Aquí teniu un vídeo “promocional” de poc més d’un minut perquè us feu una idea de com són les seves classes:

 

Us deixo els enllaços als vídeos dels cursos a YouTube (subtítols en anglès i en espanyol mexicà):

I aquí el portal del MIT a YouTube, per si us interessen altres cursos:

El final de R.E.M. tal com els coneixem (II)

En aquest article de fa unes setmanes, aprofitant que la banda R.E.M. acabaven d’anunciar la seva dissolució, vaig fer un petit resum de la seva trajectòria musical. No vaig aprofundir gaire i em vaig limitar a distingir tres etapes creatives significativament diferents, sense entrar en explicacions ni de com eren ni de perquè vaig decidir fer aquesta divisió. A continuació intentaré detallar-ho tot una mica més.

Etapa indie (1981-1987)

Com ja vaig dir, els R.E.M. es van donar a conèixer a l’escena underground de l’estat de Georgia, USA i això els va permetre signar amb la discogràfica independent I.R.S. Records. És per això que sempre m’agrada anomenar aquesta etapa com a “etapa indie”. Sóc conscient que els més puristes em diran que aquesta etiqueta potser no és del tot correcta perquè I.R.S., malgrat ser independent, va ser fundada entre d’altres per Miles Copeland, mànager de The Police (i germà del seu bateria, Stewart Copeland). És llavors quan sempre els acabo responent el mateix: “que aixequi el braç qui sigui capaç de traçar una línia que divideixi amb exactitud què es pot definir com a indie i què no!”.

Tornant al tema, amb I.R.S. els R.E.M. van publicar el seu brillant àlbum de debut: Murmur (1983). Aquesta petita joia va ser aclamada gairebé unànimement per la crítica, i encara avui dia cada cop que alguna revista o portal elabora el seu rànquing històric dels millors discos de la història acaba trobant un forat per col·locar-s’hi.

En pocs anys, el quartet va saber forjar-se una reputació creixent i convertir-se en una banda de culte amb els àlbums posteriors Reckoning (1984), Fables of the Reconstruction (1985) i, sobretot, Lifes Rich Pageant (1986), gràcies a molta carretera, suport de ràdios universitàries i alguna aparició en el programa de David Letterman. Malgrat tot, les ràdios més comercials encara se’ls resistien (amb l’excepció, potser, de la cançó “Fall on me”, que va aconseguir cert ressò).

Però el punt d’inflexió va arribar amb la publicació següent, Document (1987), un disc amb una forta vocació comercial i alhora amb molta càrrega política en algunes de les seves lletres. El single “The One I Love” va significar la seva entrada definitiva en el mainstream –que ja havien acariciat amb els singles anteriors- i els grans escenaris. L’èxit relatiu d’aquest cinquè disc, juntament amb la falta d’entesa amb I.R.S. els va obrir les portes de la multinacional Warner, segell amb el que han publicat tots els àlbums següents fins a data d’avui.

Aquí teniu el videoclip de “The One I Love“, un dels singles de Document que els va permetre l’entrada al circuit mainstream.

Cançons clau d’aquesta etapa: “Radio Free Europe”, “(Don’t go back to) Rockville”, “Driver 8”, “Fall on me”, “I Believe”, “It’s the End of the World as we Know it (and I Feel Fine)”, “The One I Love”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify.


Etapa pop (1988-1997)

El salt a la multinacional Warner va permetre als R.E.M. la distribució, promoció i projecció internacional que trobaven a faltar a I.R.S. i també –encara que sembli paradoxal- una gran llibertat creativa. El seu primer treball d’estudi d’aquesta nova etapa, Green (1988) –el sisè en el còmput global-, aconseguia aglutinar comercialitat amb un alt grau d’experimentació, amb l’ús d’instruments poc habituals en el pop com ara un megàfon o una mandolina. Aquest últim instrument jugaria un paper molt destacat un parell d’anys més tard amb la que possiblement sigui la cançó més coneguda de tota la seva carrera: “Losing my Religion”. Es tractava d’un èxit mundial instantani i es va convertir en la targeta de presentació i principal bandera de l’Out of Time (1991), l’àlbum següent, un treball de caràcter tranquil i semiacústic, i que barrejava perfectament elements pop, folk, country i clàssica. Out of Time va ser un èxit comercial, va vendre milions de discos i els va donar tres premis Grammy, dos d’ells gràcies a “Losing my Religion”. Malgrat no ser, des del meu punt de vista, un dels seus millor treballs, sí que és sense discussió un dels més coneguts i més exitosos.

Tot i l’èxit comercial de Out of Time –o potser precisament degut a això- la banda decideix no fer gira i es tanca a preparar el següent àlbum. I és que una de les coses més difícils per a un artista o grup que treu un disc d’èxit internacional és saber-ne fer una continuació digna que superi la prova de la inevitable comparació. Personalment crec que en aquest cas no només ho van aconseguir sinó que ho van superar. Automatic for the People (1992) està considerat per molts –jo inclòs- el millor àlbum de R.E.M. És evident que tots tenim les nostres preferències concretes i subjectives i no tenen perquè coincidir. I fins i tot jo mateix, si ara em pregunteu que respongui ràpid sense pensar quin disc em vindria de gust escoltar o amb quin em sento més identificat, no necessàriament diria aquest. Però si ho pensem de la forma més objectiva i neutra possible acabarem rendits a l’evidència. Automatic for the People és un àlbum gairebé perfecte. Potser un pèl massa suau i gairebé acústic, sobretot comparat amb els de l’època indie de la banda, però val a dir que els arranjaments de corda de John Paul Jones (sí, el de Led Zeppelin) estan molt ben posats i en cap moment sobren. I, a més, conté perles ben conegudes com ara “Everybody Hurts”, “Man on the Moon” o “Drive”.

Aquí teniu el vídeo oficial de “Everybody Hurts“, una cançó preciosa:

Com en el cas de Out of Time, tampoc hi va haver gira després de Automatic for the People. Aquesta decisió, juntament amb el caràcter melancòlic d’aquests dos àlbums i el canvi d’aspecte físic del cantant Michael Stipe, van donar pas a rumors sobre una possible malaltia del mateix. Els rumors es van esvair amb la publicació de Monster (1994), un disc que trencava amb els dos anteriors i apostava per una tornada al rock de garatge dels seus inicis, amb guitarres i distorsions per tot arreu. A més, la banda va decidir, aquest cop sí, embarcar-se en una gira internacional, la primera en 6 anys –i el primer cop que els vaig veure en directe, a Barcelona- i amb el suport de bandes com Sonic Youth o Radiohead.

De la gira de Monster va sorgir un nou treball, New Adventures in HI-FI (1996), un disc a mig camí entre el disc d’estudi i el directe, perquè utilitzava enregistraments de proves que anaven fent durant la gira. Aquest nou treball, el desè en global, va suposar un nou punt d’inflexió i final d’etapa a la banda. I és que durant un concert a Suïssa, el bateria Bill Berry, després de patir un aneurisma cerebral, va decidir que ja en tenia prou i, un cop acabada la gira i publicat el nou disc, es va retirar del món de la música. El que fins aleshores havia estat un quartet sòlid i inamovible es quedava coix d’una cama i topava de cop amb el gran dilema de si plegar definitivament o continuar com a trio. Com tots sabem, finalment van optar per la segona opció.

Cançons clau d’aquesta etapa: “Stand”, “Losing my Religion”, “Shiny Happy People”, “Drive”, “Everybody Hurts”, “Man on the Moon”, “What’s the Frequency, Kenneth?”, “E-Bow the Letter”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify.


Etapa trio (1998-2011)

La marxa de Bill Berry i la posterior decisió de seguir endavant amb la banda deixaven molts interrogants. Com seria la nova etapa? Notarien la seva absència? La resposta del mateix Michael Stipe va ser: “un gos al que li falta una pota continua sent un gos, només cal que aprengui a caminar diferent”. I això és el que van fer els R.E.M., aprendre a caminar amb tres cames. I el primer canvi es produïa durant el procés creatiu. Assajar sense bateria implica un procés totalment diferent, i això es va notar en el resultat final, l’onzè disc de la banda, Up (1998). Aquest nou treball representava un canvi de rumb bastant notable respecte el que havien fet fins ara. Molt allunyat de l’etapa indie dels seus inicis, i alhora també de l’etapa més comercial, sembla que molts no van pair gaire bé aquest nou registre, sobretot venint dels dos treballs anteriors, i això es va notar en la resposta tant de la crítica com del públic, no gaire favorables en cap dels dos casos. Ara bé, els singles que se’n van extreure (“Daysleeper”, “Lotus”, “At my most beautiful”…) demostraven que encara estaven en forma, com a mínim en aquest aspecte. I ho van seguir demostrant poc després amb “The Great Beyond”, una de les millors cançons d’aquesta etapa, dedicada al comediant Andy Kaufman i que es va incloure a la banda sonora de la biopic Man on the Moon (1999).

Després del relatiu fracàs de Up, els R.E.M. van intentar recuperar-se amb Reveal (2001) i ho van aconseguir en part, tot i que més aviat gràcies al algunes cançons que no pas al disc en conjunt. Sembla ser que el trio d’Athens, tot i haver perdut la frescor i creativitat de les dues primeres etapes, havia trobat el seu camí com a banda de singles brillants amb “Imitation of Life”, “All the way to Reno”, “Bad Day” i “Leaving New York”. Però aquesta última cançó va ser molt representativa també del camí sense sortida on s’havien ficat. El disc on estava inclosa, Around the Sun (2005), va tornar a ser un fracàs de crítica i públic. De fet, vist amb posterioritat sembla que no va agradar ni a la mateixa banda, fins el punt de plantejar-se aleshores la seva dissolució.

Aquí teniu el vídeo oficial de “Imitation of Life“, per a mi un dels millors videoclips que s’han fet mai (totes les escenes que es veuen passen en uns únics 20 o 30 segons)

Però suposo que va ser l’orgull de no voler acomiadar-se d’aquella manera el que els va empènyer a continuar endavant. S’havien allunyat massa dels seus orígens i ho volien arreglar. I d’aquí va néixer Accelerate (2008), un disc molt enèrgic que, tot i no encaixar gaire en el concepte de radiofórmula (tret potser de “Supernatural Superserious”), els va permetre reconciliar-se amb els fans de tota la vida i de pas amb ells mateixos. Ara sí podien marxar amb el cap ben alt i dedueixo que és aquí quan van decidir que ja tocava fer-ho. El seu últim treball d’estudi Collapse into Now (2011) –el quinzè en total- els permetia tancar el contracte amb Warner i, de pas, acomiadar-se com volien. Si analitzem atentament aquest últim disc, no costarà gaire trobar-hi autohomenatges i referències a treballs anteriors, que insinuaven que es tractava d’un disc de comiat (el comiat “oficial” l’estan fent amb un recopilatori de 40 cançons que acaben de publicar ara fa unes setmanes i que avarca tota la seva carrera, més un parell de temes nous).

Cançons clau d’aquesta etapa: “Daysleeper”, “Lotus”, “At my Most Beautiful”, “The Great Beyond”, “All the Way to Reno”, “Imitation of Life”, “Bad Day”, “Leaving New York”, “Supernatural Superserious”, “ÜBerlin”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify.

 

Un bon final per a 30 anys ininterromputs de carrera d’èxit, de grans cançons i de grans discos. I tot això havent sabut mantenir en tot moment el respecte de tothom. Gaudim del seu llegat, que aquest sí que és per sempre!

Matemàtica electoral

Aquests dies he col·laborat amb el portal de notícies Intocable Digital amb un article sobre les previsions d’escons a Catalunya per a les properes eleccions (20-M), analitzades des del punt de vista de les matemàtiques i l’estadística, i sempre basant-me en que no hi haurà sorpreses majúscules.

Aquests són els enllaços (està dividit en tres parts degut a la seva longitud):

Per si no us funcionen els enllaços, us transcric l’article a continuació, amb alguna petita modificació que he fet a posteriori. No cal que us digui que qualsevol comentari serà benvingut, perquè segur que m’he deixat coses que no he vist.

Introducció

Les eleccions són a tocar i les inevitables enquestes preelectorals comencen a sortir com bolets. A mesura que s’apropa la data màgica, la freqüència d’aparició va augmentant. I cada publicació nova és aliment per a articulistes, tertulians, blocaires i similars, que fan les seves pròpies interpretacions. La majoria d’anàlisis es solen centrar en quins partits pugen i quins baixen, en quin partit guanyarà les eleccions a Catalunya, si hi haurà o no majoria absoluta al Congrés, etc., i en els escenaris postelectorals que se’n deriven de cadascuna de les possibilitats.

En la majoria de casos les anàlisis es fan sobre els nombres d’escons i no sobre el nombre de vots. Tanmateix, quan es fa una anàlisi d’aquest tipus, cal anar amb molta cura i no precipitar-se. A l’igual que en un partit de futbol un gol a l’últim minut pot portar-te a la glòria o a l’infern i fer-te oblidar tot el que ha succeït durant el partit, també la perversió de la matemàtica del sistema electoral pot jugar males o bones passades i regalar-te o robar-te escons per molt poca diferència de vots. No cal submergir-se gaire en les hemeroteques per trobar-nos uns quants exemples (sense anar més lluny, a les últimes municipals van ser sonats els balls dels últims regidors a Girona -entre CUP i ERC- i a Barcelona -entre CiU i PP-).

En el cas de les eleccions al Congrés dels Diputats, el fet de tenir 52 circumscripcions electorals i que la major part d’elles comptin amb un nombre petit d’escons produeix un efecte ben peculiar en el repartiment final de diputats entre les llistes. En concret, es tracta d’un sistema que en general beneficia als dos partits guanyadors i perjudica el tercer partit de cada circumscripció. En els casos en què el nombre d’escons és baix i el bipartidisme està molt assentat, és a dir, a la majoria de les províncies espanyoles, el resultat pràcticament es pot predir ja molt abans de les eleccions, amb poc marge de moviment. Deixaré de banda, però, l’anàlisi a nivell estatal (que requeriria bastant més espai que el d’aquest article) i em centraré únicament a Catalunya. Faré una anàlisi de cadascuna de les quatre circumscripcions catalanes intentant fer una previsió de possibles resultats electorals.

Lleida

Comencem per Lleida. Es tracta de la circumscripció catalana amb menys diputats (4) i a priori la de més fàcil previsió. Segons el mètode D’Hondt (el sistema que s’utilitza per repartir els escons d’una circumscripció a les eleccions generals), un repartiment de 4 escons sobre unes previsions de 3 partits relativament igualats gairebé sempre donarà un escenari 2-1-1, amb 2 escons per a la llista més votada i 1 escó per a la segona i per a la tercera. L’any 2008 el resultat va ser PSC 2, CiU 1 i PP 1.

Tot i la tendència alcista de PP, que li permet assegurar-se la tercera posició i podria optar al segon lloc, és molt poc probable que arribi a ocupar la primera posició. Per tant, l’única incògnita sembla que serà si CiU es posarà primera i li esgarraparà un dels dos diputats al PSC.

L’entrada d’una quarta llista amb representació, és a dir, un escenari 1-1-1-1, seria possible si aquesta quarta opció (sobre el paper, ERC) no acaba massa lluny percentualment de la primera (PSC o CiU). De totes maneres, tot i que és una situació tècnicament factible, la meva opinió és que és poc probable.

Tarragona

A Tarragona, els diputats a repartir són 6. Això deixa una mica més de marge de possibilitats que a Lleida. L’any 2008, el resultat va ser PSC 4, CiU 1 i PP 1. Aquesta desigualtat en el resultat es deu sobretot al 45% de vots que va aconseguir el PSC (assegurant-li 3 escons), i al fet que la segona i tercera llistes (CiU i PP) es quedessin significativament lluny (això li va assegurar el quart diputat al PSC).

De cara al 20-N, l’escenari més probable seria un 3-2-1 o un 2-2-2, en funció de com de gran sigui la davallada del PSC. Si la davallada és moderada, conservaria 3 escons i la pugna interessant estaria entre CiU i PP per la segona posició, ja que pot implicar passar de 1 a 2 diputats, respectivament. Si la davallada de PSC és molt més gran, l’escenari més probable seria el 2-2-2 i, per tant, l’ordre dels partits seria irrellevant des del punt de vista dels escons. La quarta llista (teòricament ERC) té molt poques opcions de tenir representació en tots dos casos.

Girona

A Girona, com a Tarragona, els diputats a escollir també són 6. La diferència, però, és que ara el joc no està entre tres sinó entre quatre llistes, atès que es tracta de la circumscripció on ERC i PP tenen més i menys presència percentual, respectivament. Ara bé, tot i que a priori pot semblar que la pugna estaria entre aquests dos partits, la cosa no seria així. Els dos escenaris més probables serien un 3-2-1 o un 2-2-1-1. El fet que es produeixi un o l’altre dependrà sobretot de la diferència percentual entre la primera i la quarta llista.

Si considerem que la tercera posició està força assegurada per al PP (cal recordar que a 2008 va estar a només un 1% d’aconseguir-la i les previsions són que millorarà els resultats), la quarta posició aniria, per tant, a ERC, i el seu escó dependria de la magnitud de la davallada de PSC. En cas de produir-se aquesta davallada significativa, es produiria un pugna entre PSC i CiU per la primera posició, però en el fons aquesta lluita només tindria repercussió en el nombre d’escons si ERC es quedés tant enrere que no aconseguís el seu diputat. Si es produís aquest cas, el beneficiat seria aquell que quedés en primera posició, encara que fos per un únic vot de diferència.

Hi hauria un tercer escenari possible, tot i que molt poc probable: l’any 2004 PSC i ERC, que havien quedat primer i tercer, pugnaven per l’últim escó del recompte (el tercer de PSC i el segon d’ERC). La lluita la va guanyar finalment ERC per molts pocs vots, donant un resultat d’empat a tres (2-2-2) entre PSC, CiU i ERC, tot i haver-hi força diferència percentual entre el primer i el tercer. Es podria tornar a repetir l’escenari però ara amb PP en el lloc d’ERC.

Barcelona

Barcelona és, per motius obvis, la circumscripció que més influeix en el resultat final de les eleccions a Catalunya. I, a més, també és la més difícil de pronosticar. S’escolliran un total de 31 escons per Barcelona, és a dir, gairebé el doble que la suma dels escons de Lleida, Tarragona i Girona junts.

En aquest context, és difícil preveure un escenari d’escons exacte, ja que les possibilitats són moltes i les indeterminacions en els resultats de cada partit, també.

  • ICV-EUiA: La majoria de sondejos indiquen que augmentarien lleugerament el resultat respecte el 2008. Tindrien gairebé assegurat el segon diputat (el 2008 es van quedar a només un 0,1% d’aconseguir-lo), però el tercer és força més complicat. El llindar està al voltant del 8% de vots (la xifra exacta dependrà de com estiguin repartits els altres escons)
  • ERC: Un dels dubtes d’aquestes eleccions, juntament amb PSC. A favor seu juguen la imatge de renovació i el fet que surtin en coalició amb altres forces. En contra juguen el record de les crisis internes i el fet que no es presentin amb SI. En principi es trobarien en la mateixa situació que ICV, amb un segon diputat bastant assegurat (amb un 5% ja el tindrien) però tenint molt difícil el tercer (haurien d’arribar al 8%). Es quedarien igual que a 2008 (en van obtenir 2)
  • PP: És el principal beneficiat de la davallada de PSC, juntament amb CiU. Tots els sondejos indiquen que pugen significativament. La qüestió és quant. Si ronden el 20% de vots obtindrien 7 escons (el 2008 van obtenir-ne 6). Si arriben al 25% podrien obtenir-ne 8. Si, a més, la davallada de PSC és molt gran, podrien aconseguir-ne algun més amb pocs vots més, degut al mètode D’Hondt. El sostre tèoric estaria en els 10 escons.
  • CiU: És l’altre gran beneficiat de la davallada de PSC, juntament amb PP. Es trobarien en una situació similar als populars. El fet que quedi més amunt o més avall, dependrà de quants votants rep dels altres dos. La forquilla seria igual que la del PP: entre 7 i 10 escons (a 2008 van obtenir-ne 6)
  • PSC: El gran dubte d’aquestes eleccions. Es dóna per fet que tindrà una davallada significativa, però la gran qüestió que tothom es pregunta és com de gran serà. Si és moderada es quedarien al voltant de 13 o 14 escons (a 2008 van obtenir-ne 16). Si és més gran, podrien reduir-se a 11, en benefici de CiU i/o PP. Per arribar a baixar fins els 10 diputats, hauria de perdre gairebé la meitat dels seus vots. Es pot contemplar aquest com a cas extrem.

Catalunya

Els resultats que he anat deduint són sempre sota la suposició que no hi haurà més sorpreses que les que ja estan incloses en les mateixes forquilles de marge d’error. Evidentment, ningú, ni les mateixes enquestes, no és capaç de precisar resultats futurs exactes ni preveure’n sorpreses o desviacions grans i, per tant, en el fons qualsevol resultat és possible. Però atenent-nos exclusivament a aquesta suposició, els resultats globals a tota Catalunya serien:

Lleida

Tarragona

Girona

Barcelona

TOTAL

PSC

1-2

2-3

2-3

10-14

15-21

CiU

1-2

1-2

2-3

7-10

11-17

PP

1

1-2

1

7-10

10-14

ERC

-

-

0-1

2

2-3

ICV

-

-

-

2-3

2-3

Així doncs, segons la taula, una victòria de CiU i/o un empat tècnic a tres com indiquen alguns sondejos és possible, però només en el cas que la davallada de PSC sigui històrica (perdre la meitat dels vots actuals a Barcelona) i que la matemàtica del repartiment d’escons per circumscripcions ajudés a la davallada.

L’altra gran incògnita, la batalla pel segon lloc, sí que sembla estar més oberta, però no hem d’oblidar que el creixement tant de PP com de CiU s’alimentaria de la davallada de PSC i, per tant, és molt probable que o tots dos pugin poc o tots dos pugin molt, però més difícil seria que només un dels dos pugés. Atès que els escons de Lleida, Girona i Tarragona ajuden a CiU (2-3 escons), per tal de que el PP passés al capdavant, necessitaria compensar aquest mateix avantatge a Barcelona.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 697 other followers

%d bloggers like this: